Begònies

Em reconec, 
encara que desdibuixada.
Sense trobar les paraules 
que em facin de mirall.

La rosa

Cal tenir les llaminadures sempre a punt:
La suavitat dels pètals a les mans.
La dolçor de les paraules tan necessàries.
El record dels instants que ens acompanyen sempre.
Els somnis que encara no hem acomplert.

Bassa

Nedar a contracorrent sense corrent.
Beure's la claror del sol abans que s’escapi cap amunt.
Amagar-se en les ombres de les branques, per no ser vistos.
Escapar de la bassa, encara que els sembli que més enllà no hi ha res.
Més enllà hi ha un món. Escapar-se pot ser una obligació.

Viure a Biure

Biure, el poble que s'estima la  seva be alta i  també la vida.

Vam passejar per Biure i vam trobar una parella amb qui vam conversar. Va resultar que era l'alcalde del poble. Un senyor molt amable i molt trempat que ens va explicar tot de coses.  Li vam preguntar com era que al rètol de la carretera deia Biure i en canvi en aquesta inscripció de l'any 33 deia  Viure. I va dir que segons les diferents èpoques el nom havia canviat, ja que hi ha diferents opinions dels entesos sobre com s'ha d'escriure. Ens va confessar que, ara, actualment, mentre ell era alcalde, li havien proposat de tornar-ho a canviar a la V baixa, perquè sembla que, finalment seria així com s'ha d'escriure, però que ell i el consistori, s'hi havien negat, perquè els semblava que no calia fer mésvmullader amb el nom del poble. I de moment així ha quedar. Oficialment Biure, però mantenen aquest record històric ben vistós a les escales de l'església, d'aquesta altra opció que alguns consideren la bona.

Relats conjunts Abril: Noia a la finestra

En primer lloc: Les meves felicitacions a totes les Montses i Montserrats!

En segon lloc la participació als Relats Conjunts.

La Montserrat, passava hores mirant la mar, cabussada en els seus pensaments, en una mena de conformitat apresa que ni ella mateixa sabia si era de veritat o de mentida:

Diuen que tot passa, que res no dura per sempre, i és ben cert que no tenim res segur, només que tot canvia. Tot canvia: les coses bones i les dolentes. 

Però ara, a mi no em serveix de res pensar que tot això passarà, que no estarem sempre així,  confinats i amb risc de contraure la malaltia i de morir. Bé, si ens ho rumiem bé, el risc de morir, sempre el tenim a sobre. De malalties n'hi ha tantes que encara ens poder matar! Aquesta, sí, per la quantitat de persones afectades, sembla que espanta més, però si ho pensem individualment, tots tenim moltes probabilitats de posar-nos malalts. No tenim res de segur, mai, ni ara, ni abans ni després.

Ja ho sé que un dia podrem tornar a sortir a banyar-nos a aquest mar  que m'estimo tant i segurament podrem tornar a fer un cafè o un dinar amb amics i anar al cinema o al teatre. Crec que segurament que serà així, però a mi això no em consola gens. 

Al mar, quan pugui, m'hi banyaré, esclar! Perqué tu ets el mar i ho seràs per sempre. Serà l'única manera de tenir-te, però ni fer cafè, ni dinar amb els amics no em consolarà mai de tantes ocasions perdudes, de tants dies sense tu i d'aquest  temps de descompte, de confinament, per acabar descobrint que tu ja no hi seràs mai més. I no, res no serà igual sense tu.

Sant Jordi

 

No sé si queda algú que no hagi fet una mica d'endreça, aquests dies de confinament.  Però no va ser fent endreça que vaig trobat aquests papers. Va ser explicant al meu net les coses que jo sabia sobre en Miquel Martí i Pol i buscant alguns papers manuscrits i mecanoscrits que tenia el meu pare i que jo vaig guardar com un tresor.  Aquesta és una felicitació de Nadal de l'any 1954, quan en Miquel  tenia 27 anys. Un poema nadalenc i una nota al darrere. Va ser el mateix any que va guanyar el premi Óssa Menor per "Paraules al vent”,  el primer poemari que va publicar.

En Miquel era cosí de la meva mare, però per aquesta avinentesa, potser no l'haguéssim conegut gaire, ja que eren uns cosins que no sintonitzaven gaire, l'un amb l'altra. En canvi, era molt amic del meu pare, des de sempre i per això vam tenir la sort de compartir estones amb ell i la seva família.

En aquesta diada de Sant Jordi que ha de ser tan "interior" m'ha fet il·lusió de compartir un d'aquests petits papers.

Bona diada, a tothom.

I la meva felicitació a tots els Jordis!!!

PD: podria afegir, perquè s'entengués millor la nota que escriu en Miquel, que el meu pare, en aquella època, feia imprimir uns gravats que ell mateix triava,  per felicitar el Nadal als amics i família. I en Miquel deia que ell no es podia permetre aquell tipus de felicitació.  Per altra part, l'Emili del qual parla és l'Emili Teixidor, també amic i també de Roda de Ter.

Confinatòrium

Ha aparegut una nova iniciativa blocaire, que als que ja sou veterans, com jo,  us recordarà molt Les històries veïnals, del veï de dalt.

Em van enviar la informació per mail i ara ja estan arribant els relats acabats al blog corresponent: Confinatòrium.

Us enllaço el relat en el qual jo he participat, que duu per títol: El cafè, sempre, acabat de fer.

Però hi ha més relats, que tenen com a punt de partida una frase que ve donada pels organitzadors.  S'escriuen 10-12 línies per participant i entre quatre confegim una petita història.