I a sota, el mar...

I a sota, sempre hi ha el mar.
Sota les flors més tendres, 
sota les flors ja seques.
Sota les punxes, sota les figues.
Més enllà de les pedres i de les herbes,
més enllà de si fa sol o núvol.
Més enllà dels petons i les absències.
Sempre ben endins, m'hi batega el mar.

Camí de Ronda

Camí de ronda de Port de la Selva a Llançà

Si tens por, estima-ho tot.

Nina da Lua 

Estima la terra i el mar,

i les petites coves on s'endinsen

l'un en l'altre i es barregen.

Estima allò que t'entrebanca

perquè t'ensenya a saltar.

Estima també les barreres 

per aprendre a volar.

Estima la por, que ens traeix

la dels altres i la teva

per fer-la sempre còmplice 

i sovint la millor aliada.

Estima't, a tu,  en la teva força

Estima't... en la teva fragilitat.

Estima-ho tot, per guanyar-te.

Per guanyar-nos.

Mossèn Cinto a l'Empordà

Una placa a la plaça de l'església de Garriguella

Encara ens enamora aquesta plana,
i ens afanyem a mirar i caminar
cada camp, cada riu, cada cabana
per arribar més plens davant la mar.

I recollim l'amor cap a la terra
que el poeta ens ha volgut encomanar.
Cada poble, cada vers, cada serra
pas a pas, ens conviden a estimar.

Boadella i Les Escaules

Érem en un lloc preciós, on el nostre riu fluia lentament i s'eixamplava.  I tot fent-se un mirall ple de placidesa acollia i acollia: les oques presumides, els petits patinadors, els peixos aquí i allà. Tot era calma i la bellesa em provocava una intensitat que em feia sentir-la, com sempre, inaccessible.

Hi havia molts espais on no s'hi podia arribar.  Barreres, sovint boniques, ens impedien el pas. No se'ns acudiria mai apartar-les.  No, no pujarem l'escala ni obrirem la porta que ja sabem on duu.  Sabem que vindrà el moment de fer-ho i ara mateix, dibuixar la porta amb els dits, és ja obrir-la una mica.

Ombres de vent

El vent escampa

ombres a contraona.

Un mar de plom.

Cadires de boga

Unes cadires de boga ben curioses, per apalancar-s'hi bé... d'un cancell d'una casa de Piera.

No trauré mai la cadira del meu costat. 
Encara que sovint hi segui sola i la vegi buida. 
No la trauré, no la trauré pas.
Fins i tot buida em fa companyia.
Perquè ella sap mirar-me amb els teus ulls,
i fins i tot sap quines paraules s'han de dir per ser refugi.
Per ser refugi i força i privilegi i regal.

Relats conjunts octubre: Les filadores

Diego Velázquez, 1658, La fábula de Aracne

Fileu, fileu
que es necessita fil
per recosir les hores.
Per teixir albades somrients,
amb un roig ple de vida.
Fileu, fileu, 
que el teler no s'aturi. 
Que la llana i el fil
siguin les eines que ens calen
per a refer-nos la vida.