Abside i balcó

Serinyà (Pla de l'Estany)

Havia de menester moltes més paraules per arrenglerar i per explicar el veritable efecte que em va fer aquest contrast, entre l'àbside i el balcó tronat. Una simple llista va desfermar les meves ganes contingudes d'utilitzar mots poc freqüents. A ulls clucs em vaig llençar a la feina. Em semblava esborronador comparar les històries de l'un i de l'altre reculant en el temps. Potser m'estimo més deixar que l"efecte que us faci a vosaltres sigui ben bé vostre sense interferències. Reposeu l'esguard en la imatge i deixeu-vos portar per un viatge en el temps, en uns minuts, passant via, segles enrere. Després acluqueu els ulls i deixeu surar la vostra imaginació vora aquesta balcó, vora aquesta esglèsia. Potser podreu veure que rere la barana rovellada hi ha un infant esporret i amb roba massa baldera, que estossega, refredat; podreu veure gent de tots els temps, com ara aquell noi que sense els estris adients prova  de trencar el glaç lluent acumulat a la plaça. Aquella mare que sense plànyer esforços ni arronsar-se, només es refia d'ella mateixa per a poder treballar i tenir cura dels seus fills i amb orgull llesca el pa a l'hora d'esmorzar, sabent que ha reeixit un dia nmés. O potser el pagès atrafegat i coratjós carregant seus sacs massa feixucs. 

I després enfileu la mirada ben amunt, fins als estels, i respireu per tornar al nostre temps... espero que no us sàpiga greu que m'hagi esbravat i que us hagi encomanat la meva visió. No us he posat pas cap parany, simplement he anat de dret, sense entrebancs ni res que em fes nosa, cap al rengle de paraules de l'Helena. N'he emprat tantes com he pogut, fent-les degotar tan sovint com he sabut en aquest text. 

Conjurador de Serrallonga

Un conjurador o comunidor és una petita edificació quadrada oberta als quatre vents. Eren edificacions que servien per conjurar el mal temps, per allunyar les tempestes, les pedregades i les malvestats del clima. Tot i que el seu origen és molt antic i pagà, el catolicisme, en alguns llocs va recollir aquesta tradició i aleshores era el capella que feia el "conjur" contr el mal temps o potser a favor del bon temps, de la pluja necessària i que no fes mal, també.

Casualment un dia d'aquest mes  d'agost vam anar a visitar Porqueres al costat del llac de Banyoles i vam veure un edifici d'aquests, just al costat de l'esglèsia, però sense cap explicació i no vam saber què representava. (El veureu a la darrera foto de l'enllaç que he posat) Uns dies més tard vam anar a Serrallonga, al Vallespir. I vam veure aquest de les fotos, preciós, dalt d'un turó, amb molt bona vista i amb les explicacions necessàries per saber què era i entendre com anava tot plegat.

Les finestres als quatre vents permetien dirigir-se al costat d'on venia el perill que fos.

Ara, és una talaia on fa de bon mirar... quin paisatge més bonic!

Llàstima que els núvols d'aquest dia no ens van permetre veure el Canigó.

També és ben a prop de l'esglèsia.

Grafismes

Inventarem signes nous i desconeguts o recuperarem els més antics i oblidats per a poder expressar tot allò que fins ara no hem sabut com dir.

Herbes i murs

Contes d'una línia... us hi afegiu?

1.- Les herbes dibuixen, sobre el mur, boscos minúsculs per alleugerir-nos dels deserts de pedra.

2.- Missatges secrets de cada branca fins als meus ulls: lletres vegetals. Seré traductora.

3.- Li van encarregar de netejar la façana, però allò era un quadre abstracte, primer ho havia de pintar.

4.- Els matolls es van fer tan grossos que vaig poder escalar tota la façana, fins al campanar.

5.- Un univers: els petits éssers vius que hi habiten, no saben pas que són la paret d'una esglèsia, les herbes tampoc. 

6.- Per alt que sigui el mur, la vida continuarà obrint-se pas. (McAbeu)

7.- Fins i tot les pedres, poden albergar Vida ! (Artur)

8.- Allà on les bales encalçaren la paret, brollaren dolls d'herbes. El campanar es dessagnava. (XeXu)

9.- Al cim del mur hi ha la promesa d'un jardí horitzontal, amb terra fosca i olorosa d'humitat, i una noia amb una regadora plena d'aigua a les mans. (Xavier Pujol)

Relats d'estiu de la Carme: Llar de jubilats

La meva proposta pel relat d'agost.

Participacions:

MacAbeu: Tecnologia aplicada
Assumpta: Relat d'una nit d'estiu

Llar de jubilats a Vila-sacra

Va arribar un dia que era inútil anar a veure l'àvia a casa seva. No hi era mai. Es passava el dia a la llar de jubilats. Feia ben fet, si s'ho passava bé, però si jo la volia veure havia d'anar allà i allà sempre estava molt ocupada. Quan no jugaven a cartes, jugaven al dòmino i quan no feien puzzles de 500 peces, ella i les seves amigues. A vegades ballaven o cantaven.

Vaig agafar l'hàbit d'anar a passar una estona amb elles els divendres a la tarda. A vegades no em feien gaire cas. A vegades ho aturaven tot per explicar-me coses, a vegades em deien, "mira, que avui ni la Roser ni la Palmira no volen jugar, posa't al seu lloc". I jo m'adapatava al que hi havia. Es tractava de passar un parell d'hores amb ella i estava disposada a fer allò que la fes feliç. No s'hi jugaven diners, no. S'hi jugaven llaminadures: caramels, bombons, xocolatines, ossets ensucrats; però semblava que s'hi jugaven una fortuna per la passió que hi posaven. Jo sempre portava alguna llaminadura a la bossa, per si em tocava jugar i si no jugava, les donava a l'àvia, augmentant així el seu capital de joc.  I ella ben contenta. Algun dia, però, les meves llaminadures em desapareixien com per art d'encantament. Me les robaven amb una habilitat que jo no entenia, mai no vaig notar res. Simplement quan anava a donar-les a l'àvia Conxita, ja no les trobava. No volia pas fer un drama per quatre caramels, així que mai no vaig dir res. Bon profit l'hi fes a la iaiona trapella que me'ls prenia.

Vaig conèixer la Roser, quan hi era, jugava amb tanta passió com les altres, però a vegades no venia a la llar d'avis, o venia només al matí o marxava aviat, perquè tenia més ganes d'estar-se a casa seva. Però la Palmira, jo no l'havia vist mai. Al principi no em va intrigar, però va anar passant el temps i la Palmira i jo no coincidíem mai. 

- Àvia, un dia em presentaràs la Palmira?

- La Palmira? Ha, ha, ha, ha... si la coneixes de sobres nena. És la nostra bruixa vigilant.

- Ah! També es diu Palmira, aquesta que teniu  vigilant el carrer i l'entrada? No, no jo vull dir la que juga amb vosaltres...

- Que sí, nena, que sí, que és ella, ella quan no tenim prou gent, juga amb nosaltres. Però hi ha algun dia que es posa tossuda i no hi ha manera!

- Àvia, em prens el pèl, oi?

- Com vols dir? Per què t'hauria de prendre el pèl?

- Perquè un ninot, una geganta, una capgrossa o el que sigui, no pot jugar a res, és un objecte inert.

- Creu-t'ho! Aquesta, juga i juga bé i ens guanya sempre. I si la veiessis menjant caramels!

Me'n vaig anar preocupada, pensant que a l'àvia li passava alguna cosa greu. Pensant que potser ho havia de dir al seu metge, tot això.

Un altre dia mentre jugava amb elles, vaig notar un cop al cap, amb una cosa bastant tova, em vaig girar i hagués jurat que la  bruixa Palmira m'havia donat un cop d'escombra, amb la part més fluixa de l'escombra. Però estava tan immòbil com sempre. Per un dia que anava guanyant, ja m"havien fet perdre l'oremus, aquestes iaies. Vaig perdre,  com sempre.  I elles van atresorar la meva aportació de llaminadures.

Divendres passat, però, quan anava cap allà, pel carrer vaig trobar la Roser que en venia, amb cara d'enfadada i espantada a la vegada.

- Hola Roser!

- Hola, maca! 

- Ja te'n vas cap a casa?

- Sí, al final ja no hi aniré més a jugar amb elles! Em fan enfadar sempre.  Van voler fer aquesta bruixa de l'escombra i es van aprofitar de mi, perquè jo tinc traça fent treballs manuals i artístics. D'acord, la vam fer. Però jo pensava que era per fer bonic o per utilitzar en alguna festa com es fa amb els gegants.

- I? -  em vaig posar en guàrdia  - I què passa Roser?

- No res, nena, no res, que si t'ho dic, ens tanquen a totes al manicomi o a la presó. Jo em quedaré a casa i ja s'ho faran. Però digues-li a la teva iaia Conxita  que se l'estant buscant.

I d'aquí no la vaig treure.  

Fins que aquest divendres quan hi vaig arribar, estaven totes plenes de cops i mal ferides i algú ja havia trucat al 112 perquè les vinguessin a atendre.

Mentrestant jo anava parlant amb la meva àvia i m'anava dient:

- S'ha tornat boja, la Palmira, ha  començat a repartir cops d'escombra. Se'ns n'ha anat de les mans, nena, pensàvem que la podríem controlar i ens ha passat igual, igual que amb el Franckestein. De cop la nostra criatura ha anat a la seva i s'ha tornat contra nosaltres. Deia que se li havia acabat la xocolata i estava furiosa

Em vaig horroritzar.  No era pas ella, la bruixa, sinó les iaies!  I la meva també!

Pinyes

Hermètica. 
closos, els llavis,
silenciós, el cor,
apagats, els somnis.
Dreta, al meu lloc precís,
com si fos a la meva branca: immòbil.

Sant Ferriol un dia d'agost

Dalt de tot del turó, aquest indret, que vigila la Garrotxa, silenciós i buit, només em parla d'absències.

Uns infants d'edat desconeguda, perquè ja no hi són, han deixat el seu record en objectes de joc que mantenen tossudament la seva posició en el temps. 

Els espais que expliquen tants d'aplecs i tantes trobades que no hem vist mai. 

Ningú no ens rep, ningú no ens veu. 

Només dos gossos pacífics i indiferents ens diuen que hi ha vida quotidiana. I un gatet, negre, menut i prim ens busca i ens busca. El decebem sense poder-ho evitar quan fica el cap dins de la motxilla repetidament i només troba blogs i pintures i res per menjar. "No m'ho puc creure"... semblava dir-nos.