Relats d'estiu de la Carme: Llar de jubilats

La meva proposta pel relat d'agost.

Participacions:

MacAbeu: Tecnologia aplicada
Assumpta: Relat d'una nit d'estiu

Llar de jubilats a Vila-sacra

Va arribar un dia que era inútil anar a veure l'àvia a casa seva. No hi era mai. Es passava el dia a la llar de jubilats. Feia ben fet, si s'ho passava bé, però si jo la volia veure havia d'anar allà i allà sempre estava molt ocupada. Quan no jugaven a cartes, jugaven al dòmino i quan no feien puzzles de 500 peces, ella i les seves amigues. A vegades ballaven o cantaven.

Vaig agafar l'hàbit d'anar a passar una estona amb elles els divendres a la tarda. A vegades no em feien gaire cas. A vegades ho aturaven tot per explicar-me coses, a vegades em deien, "mira, que avui ni la Roser ni la Palmira no volen jugar, posa't al seu lloc". I jo m'adapatava al que hi havia. Es tractava de passar un parell d'hores amb ella i estava disposada a fer allò que la fes feliç. No s'hi jugaven diners, no. S'hi jugaven llaminadures: caramels, bombons, xocolatines, ossets ensucrats; però semblava que s'hi jugaven una fortuna per la passió que hi posaven. Jo sempre portava alguna llaminadura a la bossa, per si em tocava jugar i si no jugava, les donava a l'àvia, augmentant així el seu capital de joc.  I ella ben contenta. Algun dia, però, les meves llaminadures em desapareixien com per art d'encantament. Me les robaven amb una habilitat que jo no entenia, mai no vaig notar res. Simplement quan anava a donar-les a l'àvia Conxita, ja no les trobava. No volia pas fer un drama per quatre caramels, així que mai no vaig dir res. Bon profit l'hi fes a la iaiona trapella que me'ls prenia.

Vaig conèixer la Roser, quan hi era, jugava amb tanta passió com les altres, però a vegades no venia a la llar d'avis, o venia només al matí o marxava aviat, perquè tenia més ganes d'estar-se a casa seva. Però la Palmira, jo no l'havia vist mai. Al principi no em va intrigar, però va anar passant el temps i la Palmira i jo no coincidíem mai. 

- Àvia, un dia em presentaràs la Palmira?

- La Palmira? Ha, ha, ha, ha... si la coneixes de sobres nena. És la nostra bruixa vigilant.

- Ah! També es diu Palmira, aquesta que teniu  vigilant el carrer i l'entrada? No, no jo vull dir la que juga amb vosaltres...

- Que sí, nena, que sí, que és ella, ella quan no tenim prou gent, juga amb nosaltres. Però hi ha algun dia que es posa tossuda i no hi ha manera!

- Àvia, em prens el pèl, oi?

- Com vols dir? Per què t'hauria de prendre el pèl?

- Perquè un ninot, una geganta, una capgrossa o el que sigui, no pot jugar a res, és un objecte inert.

- Creu-t'ho! Aquesta, juga i juga bé i ens guanya sempre. I si la veiessis menjant caramels!

Me'n vaig anar preocupada, pensant que a l'àvia li passava alguna cosa greu. Pensant que potser ho havia de dir al seu metge, tot això.

Un altre dia mentre jugava amb elles, vaig notar un cop al cap, amb una cosa bastant tova, em vaig girar i hagués jurat que la  bruixa Palmira m'havia donat un cop d'escombra, amb la part més fluixa de l'escombra. Però estava tan immòbil com sempre. Per un dia que anava guanyant, ja m"havien fet perdre l'oremus, aquestes iaies. Vaig perdre,  com sempre.  I elles van atresorar la meva aportació de llaminadures.

Divendres passat, però, quan anava cap allà, pel carrer vaig trobar la Roser que en venia, amb cara d'enfadada i espantada a la vegada.

- Hola Roser!

- Hola, maca! 

- Ja te'n vas cap a casa?

- Sí, al final ja no hi aniré més a jugar amb elles! Em fan enfadar sempre.  Van voler fer aquesta bruixa de l'escombra i es van aprofitar de mi, perquè jo tinc traça fent treballs manuals i artístics. D'acord, la vam fer. Però jo pensava que era per fer bonic o per utilitzar en alguna festa com es fa amb els gegants.

- I? -  em vaig posar en guàrdia  - I què passa Roser?

- No res, nena, no res, que si t'ho dic, ens tanquen a totes al manicomi o a la presó. Jo em quedaré a casa i ja s'ho faran. Però digues-li a la teva iaia Conxita  que se l'estant buscant.

I d'aquí no la vaig treure.  

Fins que aquest divendres quan hi vaig arribar, estaven totes plenes de cops i mal ferides i algú ja havia trucat al 112 perquè les vinguessin a atendre.

Mentrestant jo anava parlant amb la meva àvia i m'anava dient:

- S'ha tornat boja, la Palmira, ha  començat a repartir cops d'escombra. Se'ns n'ha anat de les mans, nena, pensàvem que la podríem controlar i ens ha passat igual, igual que amb el Franckestein. De cop la nostra criatura ha anat a la seva i s'ha tornat contra nosaltres. Deia que se li havia acabat la xocolata i estava furiosa

Em vaig horroritzar.  No era pas ella, la bruixa, sinó les iaies!  I la meva també!

Pinyes

Hermètica. 
closos, els llavis,
silenciós, el cor,
apagats, els somnis.
Dreta, al meu lloc precís,
com si fos a la meva branca: immòbil.

Sant Ferriol un dia d'agost

Dalt de tot del turó, aquest indret, que vigila la Garrotxa, silenciós i buit, només em parla d'absències.

Uns infants d'edat desconeguda, perquè ja no hi són, han deixat el seu record en objectes de joc que mantenen tossudament la seva posició en el temps. 

Els espais que expliquen tants d'aplecs i tantes trobades que no hem vist mai. 

Ningú no ens rep, ningú no ens veu. 

Només dos gossos pacífics i indiferents ens diuen que hi ha vida quotidiana. I un gatet, negre, menut i prim ens busca i ens busca. El decebem sense poder-ho evitar quan fica el cap dins de la motxilla repetidament i només troba blogs i pintures i res per menjar. "No m'ho puc creure"... semblava dir-nos.

Realitat i reflex

Quan toco la claror de la teva pell
jo soc branca, soc fulla i soc mirall.
Quan toques l'aigua de la meva pell
tu ets cel i profunditat que m'emmiralla.

Camps de blat a Sant Dalmai

El blat dels dies va creixent
i no  començo encara a recollir els seus fruits.
S'acaba un temps...
I no hauria d'oblidar que en comença un altre.
Un temps que mai no he comptat. 
Un temps que mai no he volgut.
Però ja truca amb presses a la meva porta.
El blat dels dies va creixent
i es breu el temps de collita.

Mocador de fer farcells

Mocador dibuixat amb tinta per embolicar un llibre. Un regal de sant a una neboda

És tot just un embolcall.

O potser és temps,

i també pensament.

I un grapat de bons desitjos.

I aquest amor 

que sempre hi és 

malgrat la distància.

Trompetes de foc

Fem sonar fort les trompetes
perquè escampin el seu foc.
És un foc que no vol llenya, 
que no crema, que no cou.
És un foc que m'enlluerna.
I té llum i un tacte suau.
Pètals o mots o carícies
i un caliu reconfortant.

Quan s'apaguen les trompetes
quan els pètals son pansits
quan els mots i les carícies
han de llevar-se del llit...
Sabem que el foc no s'apaga. 
I un caliu sempre amatent
ens manté l'escalfor a l'ànima
i fins l'horitzó s'encén.

Tenim un temps que s'acaba, 
vivim un temps afegit.
Quan serem ànima pura
sabrem que haurem reeixit
en mantenir-nos intactes
fins la mort, sense neguits.
Cada dia és una vida
i cada instant infinit.