Ventolà

La pluja i els núvols, la boira, encara que no gaire espessa,  no ens deixen veure res en la distància. 

La bellesa, per això, persisteix en cada gota de pluja, en cada arbre despullat, en el fred que s'escampa per tot arreu. 

Si el paisatge se'ns amaga, el recordem i l'imaginem plàcid i intens, amb els seus colors sempre canviants segons cada època, cada etapa.

Dibuixar els contorns amb els dits manté més nítid el record en la memòria.

Punts de referència

Les Olives,  nucli del municipi de Garrigoles al Baix Empordà

Allà on la claror ha vençut i ha travessat totes les ombres.
On creixen esponeroses totes les llavors que vam plantar.
A l'oasi mes proper i més constant.
Al refugi que només té dues lletres.
On van nèixer els mots en llibertat.
On la puresa sap romandre malgrat el anys.
Allà on els silencis s'ompliran  de somriures
i les paraules fluiran com l'aigua, pel camí més fàcil.

Just allà.

Colors i olors de la troana.

Les troanes aboquen generoses els seus fruits de tardor i hivern sobre el carrer.

Sota dels arbres del meu carrer 
ningú no hi passa, ningú no hi passa.
Vora dels arbres del meu carrer,
si ningú hi passa, jo hi passaré.

Quan fan les flors, entrat l'estiu
ningú no olora, ningú no olora.
Amb flors tan blanques, entrat l'estiu
 i ningú sent l'olor com riu.

Madura el fruit a la tardor
com que no es menja, com que no es menja.
Del fruit madur a la tardor
ningú no en veu el seu color.

Drupes petites, negres, morades.
Ningú s'hi fixa, ningú s'hi fixa.
Petita fruita negre i morada
és ben rodona i arraimada.

Quan cau la fruita, queden les branques
i el seu carbassa i el seu carbassa.
Quan no hi ha fruita, jo veig les branques
i el seu carabassa que m'arrebassa.

Relats conjunts: recordant el passat

- No havíem parlat mai de tot el que ens va passar, tan bé ni tan clar com ara. I quina felicitat poder-ho fer en un moment així, tan tendre, tan tranquil.
- Poser no, tens raó.
- Com ens ho hem fet per arreglar-ho i superar tots els mals moments? Ho sabries explicar?
- No, és impossible d'explicar. Mica, en mica, amb les petites coses, amb les paraules que ens hem anat dient, explicant com estàvem, com sentíem.
- Ho hem fet sols,  hem fet una feina cadascú individualment i al final ens ha servit.
- No hi estic d'acord, ens hem parlat molt.
- Sí, però quan ens  hem parlat ja era amb la feina feta. O sigui a la teva manera, fer els processos interiors, silenciosos i les paraules i propostes, ja prou clars, amb els processos acabats.
- Vols dir? Jo trobo que ens hem anat dient moltes coses.
- Sí, clar que sí, però no hi ha hagut cap conversa a fons, cap catarsi conjunta, cap dia on les coses hagin canviat d'un cop.
- En això tens raó, no hi ha hagut ni aquest dia, ni aquesta conversa.
- Molts intents, però tots fallits.
- Recordo el primer dia que ens vam tornar a sentir còmodes parlant. No vam parlar de res de nosaltres, vam parlar de coses diverses, de llibres, d'activitats que fèiem i em vaig sentir molt bé.
- Jo sabia que et sentiries bé fent això, al final jo pensava que no volies parlar més de les nostres coses, ni de nosaltres, però em vas sorprendre molt, quan al final de tot vas dir, amb una mica de recança: no hem parlat de nosaltres.  Va ser un intercanvi de regals, jo et vaig regalar l'alleugeriment de la conversa que tant necessitaves i tu em vas regalar la promesa de parlar de nosaltres. Era la bona combinació, però saps? quan et sents tal com com surto a la imatge, no surt gaire bé la lleugeresa.
- És bonic recordar junts, des del benestar i des de les coses resoltes, és bonic i és un orgull fer-ho. Recordar el passat dels moments tristos, també pot ser un moment feliç.

Diàleg poètic amb Novesflors

La Muga a  Boadella i Les Escaules

Dialogant amb Novesflors

Buida de temps enyore les paraules.
La plàcida solitud vora les ones, 
o sota els alzinars tan nets de sotabosc,
o a la riba d'un riu mirall i reflex de llum
o al meu racó més secret de casa.
Sí, a casa, arraulida en un coixí
sobre el trespol, puc escoltar 
com el meu batec s'acompassa amb cada mot 
i també amb el tacte dels peus sobre la terra.
Mai no és hivern, ara, sempre és temps lliure
i la solitud ha fugit sense adonar-me'n.
I els mots flueixen lentament...

Enyoro tant els versos, 
que plena de mots
escric de nit, en el silenci:
amb fulls de pensaments
i llapis de somnis.

Flors salvatges

Han crescut soles, a desgrat de l'abandonament, del tancament, de la pintura malmesa, de la solitud dels murs. 

Han crescut soles perquè volen fer trampes, volen, només, desmentir la tristesa. 

La barca, la nit

Era fosca la nit
i les barques mudes.
Les ones a la mar
brillants d'escumes.

És dificil el vers,

si no el gronxa l'onada. 

Si se'ns amaguen els mots

inventarem imatges.