La ginesta a la tardor

Com una cançó infantil 

La ginesta està enyorada

del seu color groc lluent.

Caça al vol les fulles seques

que li porta un cop de vent.

Qui vol boles de colors

com els avets de Nadal...

si puc tenir fulles lliures

que ni penjar-les no cal.

De cinc puntes, com l'estrella

del mès càlids dels colors.

Els torrats foscos i pàlids

s'han ensenyorit del bosc.

Mireu-me bé caminants, 

presumeixo flors d'hivern

mentre espero primaveres

i el meu color groc lluent.

En Xavier Pujol, que en el seu comentari ja va apuntar maneres i bones intencions,  m'ha fet el regal de posar-li una música, a aquest poema. Jo ho he muntat en un vídeo, la poca traça de les imatges és només meva.  Però malgrat la poca traça, no me n'he pogut estar de compartir-ho i de muntar-ho d'alguna manera.  Moltes gràcies Xavier!

Ah!  La veu també és d'en Xavier Pujol  (que el vídeo no ho posa, catxis!)

Plaça a Ordis

L'acolliment, 
la calidesa
l'abraçada de la plaça
que ens rep silenciosa i nua.
M'assec en un raconet
i m'hi quedo, 
mirant i sentint la pau 
respirant-la a fons.

Tardor damunt de l'aigua

Encara sura la tardor, en les seves fulles caigudes de colors. El groc és un punt de llum i els torrats volen donar-nos calidesa. Les ombres de les branques de fulla perenne volen dansar unides, aquest final de la tardor damunt de l'aigua. El rellotge del temps és l'esdevenir de cada cosa.  Sabrem que va ser tardor pel record que ens en podrem quedar i quan totes les fulles ja seran al fons, és que haurà arribat l'hivern sense més treva.

Ens romandrà escrit a la memòria algun fragment d'allò que hem viscut, cada vegada més difuminat. A cada dia que passa el passat serà més inventat. Però continuarà essent per a nosaltres el més cert i més real. Quan ja sigui un hivern massa fred, ens caldrà inventar, aleshores, records futurs de primavera.

Torre de guaita

Dalt del turó dels meus somnis

hi tinc una torre de guaita,

per veure fins on arriben

els horitzons que buscava.

Res no es veu a ran de terra.

Puc volar o pujar escales

si vull veure aquest futur

que cada dia s'escapa.

Roba estesa

Missatges secrets, 

de la roba estesa.

si no hi ha vermell 

la nit ha estat freda.

Si hi poso molts blaus

escric la tendresa.

I si em surt el groc

el balcó protesta.

La font de les papallones

De les papallones blaves

n'hem fet record i somni.

Escolta...  Les sents?

D'un blau cel tan clar

que netegen l'aire.

Relats Conjunts: el malson

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare

- He tingut un malson terrible...

- Què has somiat, estimada?

- Que tenia uns monstre assegut a sobre meu i no podia fer res per a treure-me'l de sobre. No era ni home ni bèstia, monstruós i realment horrorós. Em desmaiava de por i també del seu pes inaguantable, semblava de plom, que no em deixava ni respirar com cal.

- I què feia? 

- Res, més aviat semblava distret, mirant cap a una altra banda, com si tant li fes ser a sobre meu com en qualsevol altre lloc.

- Doncs així no devia fer tanta por, oi?

- Me'n feia, me'n feia, tenia molta por que a qualsevol moment m'ataqués.

- I no hi havia ningú més? ni passava res més en aquest somni?

- Sí, hi havia un ruc, o un cavall, no t'ho sabria dir, o un cap de ruc amb orelles de cavall, però només ens mirava mig amagat, no inspirava confiança, tampoc.

- Doncs sort que t'has despertat aviat, segurament que t'has sentit ben alleugerida de poder deixar enrere el malson.
- No, no gaire, perquè hi ha un malson encara pitjor que persisteix quan em desperto: la pèrdua de les llibertats, dels drets civils, els empresonaments, la injustícia permanentment manipulada i l'encallament de la república i dels nostres partits polítics.  Empenyem la república o què? Per cert, estimat, tu ja t'has inscrit al Consell de la República?
- No, encara no...
- Ho veus?  això sí que és un malson, vivim encallats! 



Pd: us heu fixat que no es treu el llacet groc ni per dormir?