La font de les papallones

De les papallones blaves

n'hem fet record i somni.

Escolta...  Les sents?

D'un blau cel tan clar

que netegen l'aire.

Relats Conjunts: el malson

Johann Heinrich Füssli, 1781, The Nightmare

- He tingut un malson terrible...

- Què has somiat, estimada?

- Que tenia uns monstre assegut a sobre meu i no podia fer res per a treure-me'l de sobre. No era ni home ni bèstia, monstruós i realment horrorós. Em desmaiava de por i també del seu pes inaguantable, semblava de plom, que no em deixava ni respirar com cal.

- I què feia? 

- Res, més aviat semblava distret, mirant cap a una altra banda, com si tant li fes ser a sobre meu com en qualsevol altre lloc.

- Doncs així no devia fer tanta por, oi?

- Me'n feia, me'n feia, tenia molta por que a qualsevol moment m'ataqués.

- I no hi havia ningú més? ni passava res més en aquest somni?

- Sí, hi havia un ruc, o un cavall, no t'ho sabria dir, o un cap de ruc amb orelles de cavall, però només ens mirava mig amagat, no inspirava confiança, tampoc.

- Doncs sort que t'has despertat aviat, segurament que t'has sentit ben alleugerida de poder deixar enrere el malson.
- No, no gaire, perquè hi ha un malson encara pitjor que persisteix quan em desperto: la pèrdua de les llibertats, dels drets civils, els empresonaments, la injustícia permanentment manipulada i l'encallament de la república i dels nostres partits polítics.  Empenyem la república o què? Per cert, estimat, tu ja t'has inscrit al Consell de la República?
- No, encara no...
- Ho veus?  això sí que és un malson, vivim encallats! 



Pd: us heu fixat que no es treu el llacet groc ni per dormir? 

Plaça

Per despertar-nos, per obrir-nos els ulls,

per sortir sota el sol o sota un cel cobert,

triem espais desconeguts, 

que encara no sabem què custodien.

Una plaça plena de llum,

una arcada d'ombra, 

els carrers més estrets

o els balcons més florits.

Com un regal sense adreça ni remitent.

Un present obert,

d'un déu ignorat.

Un poble, una terra.

Papallones

Les papallones desperten mentre llegeixo i escric.

Vilajuïga

Voltaré tots els racons del meu país
i m'enduré amb mi la seva imatge.

Guardats ben endins, 
a la memòria
per fer-me 
més que mai,  
jo mateixa,
un tros d'aquesta terra.

Entrada d'una casa de Les Piles

Hi ha un calfred sota els colors de l'heura

i un recolliment dins la porta tancada.

I la joia de viure més pura

com la que es viu sota una porxada.

Escriurem els colors més potents

i pintarem totes les paraules.

Sentirem la cançó de cada gest

i ens acaronarem amb la mirada.

No es rendeix

És impressionant que un tros de tronc que no feia més de mig metre de llarg, encara  vulgui ser arbre.

Si la soca tallada per dalt i per baix, posada sobre la pedra dura del paviment, encara no es rendeix i treu un brot verd, per què ens hauríem de rendir nosaltres?