Mirall - Rentador de Vimbodí

Brolla una mirada clara

que sadolla i és mirall.

M'embadaleixo de quietud

i suro dins l'instant

i en la calma de la imatge

que em retorna.

És bell el teu reflex, esguard

que ondeja suaument el temps

i fa bategar la llum.

Abocar

Una finestra del Celler modernista de l'Espluga de Francolí

Aboquem l'heura de l'amor per la mirada,

se'ns enfila per la pell,

se'ns esbulla amb els cabells.

A grans dolls, per abrigar-nos.

Relats conjunts - Paisatge de tardor

Sesshū Tōyō,1470-90, Shukei-sansui

L'horitzó confós i emboirat, 
ens fa caminar amb els ulls tancats.
Potser cal aturar-se en la tardor
i aprofitar la bellesa de l'entorn.
Les agulles de les coníferes
no canvien el seu verd
ni les roques esquerdades
repinten el seu gris apagat.
Diu que és tardor, però no la puc veure.
La tristor de cada traç 
porta a dins, una pau amagada.

M'oculto, a mi mateixa, una possible fugida, 
però el pal major orfe de vela, 
sobresurt impertinent per cridar-nos.
Veles avall, veler immòbil:
la coneguda covardia de quedar-se.

Segona versió:

Veles avall, veler immòbil:
la sorprenent valentia de quedar-se.

Fletxa

L'horitzó: el cel.

Hi ha un món immens endins.

Volen trobar-se.

Plaça

La plaça o el cor,

el batec i el silenci.

Hi soc i m'hi trobo.

Potser massa bé,

i no en sortiria.

Però l'atzar i el temps

ho remou tot, tot ho canvia.

Hivern

Encara és tardor 

i ja duc una imatge d'hivern en el meu cor.

D'un despullament, 

d'una fragilitat al descobert.

Guardo cada fulla que cau

com un record càlid

que pugui escalfar 

el fred de la neu d'un hivern sense fi.

Alliberat i somrient

A qui li agrada que el trepitgin? Aguantar el pes d'una persona a cada pas? Desgastar-se pel fregament amb el terra?  Per això aquest taló de sabata va decidir campar-se-les pel seu compte, sense carregar sempre amb l'amo de les sabates, ni tant sols amb les sabates. Es va anar desenganxant imperceptiblement, una mica més cada dia fins arribar al moment que qualsevol desnivell dels panots de terra, o qualsevol gest del pas una mica massa brusc podia alliberar-lo. I va ser així, en pujar la vorera, una petita pressió sobtada sobre el taló de goma i zzzziiiiuuuuuu! va volar.

Va quedar a terra, desorientat i perdut,  però lliure!  La primera cosa que va fer, va ser somriure sense parar... quan se n'avorrís, ja es pensaria què més podia fer.  Una petita branca caiguda d'un arbre li feia companyia. Semblava que ella imitava també el seu somriure.  

I  fins i tot les persones que passaven, si no totes, algunes, li tornaven el somriure en veure'l.

Se sentia lliure. I això era tot i això era prou.