Camins

(Veure la publicació completa)

Senyals en els camins del bosc 
per no perdre el camí.

Sempre intentant descobrir 
quins senyals es poden posar 
en els camins de l'ànima 
perquè cadascú pugui seguir 
la seva pròpia vida, a la seva manera.

Relats conjunts - El concert per la llibertat dels presos polítics tancats a les presons d'Espanya

Nicolas Tournier, 1630-35, Le Concert

- Anem a Barcelona a recolzar els manifestants?

- Fet!  M'han dit que hi ha un col·lectiu que es diuen músics per la llibertat que tocaran aquest programa, us l'ensenyo, ens hi afegim?

- Perfecte  som-hi!  N'hi ha una que me la sé de quan era petit Bi Ba Butzemann, Bi ba Butzemann...

Programa dia 15 d'abril del Músics per la llibertat

12:45.- L'Estaca de Lluís Llach

13:00.- Cant dels Ocells

13:15.- Bi Ba Butzemann (versió catalana)

13:30.- Els segadors

La Couvertoirade (Aveyron)

La neu defora.
Les torres i muralles.
Quietud a dintre.

Com un pessebre
les cases de joguina
repten el temps.

Graons de pedra.
llimats de tantes passes
de peus i pluja.

El pou, la casa,
l'escala i el balcó.
Carlines seques.

Adéu, carrers!
que les torres us guardin
pau i bellesa.

Embarcador

Vaig seure a l'embarcador amb paper i llapis,
preparada per a transformar
sensacions en paraules.

I pensava "groc"
com qui pensa en ells i a la vegada 
en  el color de herbes que moren damunt de l'aigua.
I pensava "riu"
com aquell camí inesgotable de l'aigua i de l'ànima fins al mar.
I escrivia, paraules molt senzilles:
Hivern i cel i branques buides i ombres que dibuixen la terra,
com el record de tants moments, 
com la llum en les mirades, 
com el despullament on ens reconeixem,  
com l'equilibri buscat entre tu i jo.

La Bastide - l'Évêque (Aveyron)

S'ho va rumiar llargament, a veure si creia que era possible que aquests llocs meravellosos que sortien a les seves fotografies, en realitat no existien enlloc més, fora de la seva imaginació.  Li va agradar la idea. Tenir una imaginació tan potent que creés llocs amb aquesta sensació de realitat. Per què no? es va dir...

Mirava els racons i raconets on perdre's, inventats o no, i va pensar que posats a imaginar, podia afegir-hi una història, una escapada. Imaginar que aquella conversa que va tenir amb ella, ahir, i que contenia unes ganes intensament boges de fugir, podia acabar fent realitat aquesta fugida.

- Som-hi, jo t'acompanyo. Ho deixem tot i comprovarem com nosaltres dues tampoc som indispensables. Diuen que ningú no ho és, perquè ho hauríem de ser nosaltres? Podem tornar o no, depèn de com vagin les coses.
- O de si som o no indispensables. Ei! No m'ho diguis dos cops que tinc la maleta feta.
- Doncs endavant! Necessitem un lloc tranquil i terapèutic com ...   com... et sembla bé, l'Aveyron?

-Doncs sí, em sembla perfecte!
-Has vist  aquesta casa? Just en un raconet de la plaça... que bonica, oi?
-Hi estaríem bé. Preguntarem si ens la lloguen uns quants mesos. I aquest porxo acollidor de l'església, no et dona pau?
- Només de mirar-lo!

I van gaudir de plàcids dies inventats. El verd, la primavera, les flors, la pluja, el romànic, les places, els poblets. Tenien una organització perfecta.  Feien sortides, llegien, escrivien, dibuixaven. S'assemblava una mica a tal com jugaven a nines o a tantes altres coses,  feia molts anys, i cuidaven de tots els objectes, vestidets, llitets, van tenir cura de la seva nova casa i també l'una de l'altra. Ella, sí, era una de les poques persones al món a qui podies cuidar amb ganes i dedicació i créixer juntes i sentir-nos totes dues realitzades i cuidades en la mateixa mesura.

L'escapada va durar quatre mesos. Quan van tornar, tot continuava igual, a les famílies, però tot havia canviat imperceptiblement. No hi havia cap dubte que havia estat una decisió excel·lent.

Estava confirmat, no eren imprescindibles. Quina sort!  I van recordar a la seva mare que sempre deia un refrany: "Ves-te'n, Anton, que el que es queda ja es compon"

PD: he "robat" moltes idees per escriure aquest conte. La de Jp que en un comentari al post anterior sobre La Bastide - l'Évêque,  em demanava que confessés que aquests llocs només existien en la meva imaginació  i la d'altres persones que no són de les xarxes, que m'han donat la resta: la fugida, la realització personal conjunta pel sol fet de tenir cura d'algú... i jo he muntat les peces del puzle. I és que no sé si us ho havia dit mai, però m'encanten els puzles.

Bastide-l'évêque, un poble de l'Aveyron.

Hi havia molta pau, en la calma del camp, el temps s'eixamplava i ens hi cabien moltes coses. La pluja anava i venia, però poc  a poc, sense imposar-se.
Els ulls se'm feien petits per abastar tanta placidesa i tanta harmonia.

Temps era temps

que m'agradava pujar sobre un núvol.

Era un temps de núvols blancs,

suaus, flonjos, còmodes i consistents.

Ara els núvols s'han fet estantissos,

es desfant entre els dits, 

es desfan entre sentiments.

Ja no permeten viatjar en ells.

Ara, em cal tocar de peus a terra, sempre.

Hi ha terres boniques per recórrer.

La meva, també.

Primavera groga

Continuem posant llaços grocs ran les carreteres, per reclamar cada dia que us volem a casa.
Pengem encara cintes grogues als arbres despullats perquè el vent dugui aires de llibertat.
Hi ha tants pètals grocs als arbusts de la muntanya, que us recordem a cada passa.

A ran de l'herba
s'afegeixen al crit
grocs pixallits

Ple de narcisos,

ha canviat de color

tot el jardí.