Projecte acabat!

En Jordi Dorca ha estat l’autor real d’aquest recull. 

Ell ha escrit els haikus inicials, sota el títol "Haikus a trenc d'alba"  i els ha estructurat en les dues parts que formen el llibre. 

Li ha donat l’estructura i l’essència. Ell mateix ens explica què hi trobarem:  “Amor i solitud, amor i absència, amor i llibertat són els temes recurrents de la primera part del recull. En els poemes de la segona part hi domina –hi senyoreja, podríem dir – el tema de la mort: poemes d’amor i mort,  sobre l’instant fugaç, sobre l’eternitat, sobre l’esperança.” 

    

I jo primer vaig fer els dibuixos per il·lustrar-los i finalment vaig deixar-me envair pel seu vocabulari, per les seves metàfores i pels seus versos, i amb gran plaer, n’he seguit el fil. He respost amb un altre haiku, cadascun dels seus.

El tenim a punt de dur-lo a imprimir...

Passadís // Couloir de Pilar Valero

Divendres passat mentre em llegia dos poemes de la Pilar Valero, vaig jugar amb la tablet a interpretar-ne un en dibuix. 

Jo crec que, en la història del poema, guanya el color groc Van Gogh, i no sé si he aconseguit que en el meu dibuix també guanyi.

carme

Passadís

Pintaré amb grocs Van Gogh

la cambra que habito.

Esmicolaré ecos,

notes descalces

de simfonies prestades.

Posaré cuirassa

al laberint d'estàtues;

passadís de temps

que cobreix dies

amb capes de vellesa.

Tal vegada així apaivagui

el cor de la tragèdia,

conspiració velada,

màscara de llavis caiguts;

ferradura irònica,

de sort invertida.

..........................................................................Pilar Valero

Després,  el dissabte allà a la presentació, la Pilar ens va llegir un poema del seu llibre, traduït al francès,  com una primícia. Va dir que li feia il·lusió veure'ls traduïts al francès. I doncs jo, ara, n'hi regalo un altre. El mateix poema de la Pilar traduït per mi al francès.

Je paindrai en jaunes Van Gogh

la chambre où j'habite.

j'émietterai des échos,

notes dechaussées

de symphonies pretées.

J'habillerai en cuirasse

le labyrinthe de statues;

couloir du temps

qui couvre des jours

parmi des couches de vieillesse.

Peut-être ainsi j'apaiserai

le coeur de la tragédie,

conspiration voilée,

masque de lèvres tombés;

fer à cheval, ironique,

de chance inversée.

Badalona by night

Comença la nit amb la bellesa més subtil, que s'escampa arreu:

Hi ha la lluna
i el seu camí pel cel,
punt de trobada
de tants esguards.

També hi ha el mar
engolint la fosca, 
reflectint clarors.
Pentagrama d'onades
amb notes de llum.

La serralada que amaga tants misteris
i la ciutat desperta
que amb brogit i fanals
deixa en pausa, la nit.

I sobretot hi ha l'aire,
aquest aire que ho uneix tot
que ens uneix, a cada alè.
Respiro aire, 
respiro món.

Necessito l'aire per respirar-te.

Blau

I el blau, sempre més blau de les llunyanies. 

I ara navego en mi mateix...

Josep Palau i Fabre


El blau ens mira.

Miquel Arimany


"Tot pot tornar a ser blau
tot el món pot ser blau
blau, molt blau,
blau com el cel i com el mar..."

Isidor Marí

Navego en tu.

Envoltant-me de blau

l'esguard s'amara

de l'instant rebregat

d'un infinit callat.

Finestra tancada

Finestra closa,
reservats finestrons
mudes penombres.
Protegint de tempestes,
s'amaguen de la llum.

Sempre una escletxa

sempre les branques vives,

sempre el batec.

Amb  parpelles tancades

es veu passar la llum.

Relats conjunts: La núvia i el nuvi - Opinions i punts de vista

Amadeo Modigliani, 1915, La sposa e lo sposo

- Senyor Modigliani, em sap greu dir-li, però aquest retrat de casament  m'ha deixat molt descontenta i molt decebuda. No m'esperava un resultat com aquest.

- No li agrada, senyora? Si que em sap greu... I puc fer alguna cosa per arreglar-ho?

- Doncs és molt fàcil, senyor Modigliani, torni'ns  a cadascun de nosaltres el nas que ens pertany.

- Però, però, però, senyora...  què vol dir-me amb això?

- Doncs, vull dir-li  que no m'agraden gens, en primer lloc si jo hagués tingut un nas com aquest, no m'hagués fet retratar mai dels mais. El trobo horrorós. Però no li tinc i vull el meu.  I en segon lloc, el meu marit i jo tenim els nassos molt diferents i vostè els ha fet iguals.

- Com que iguals?  vostè em perdonarà senyora però són ben diferents. Cadascú té el que li correspon. Vostè el té arremangadet, si em permet, i el senyor el té xato.

- Ah! i per això els ha fet tots dos punxeguts?

- No, no, punxeguts no són. Miri el seu marit, no el veu com li queda xafat? I el seu, senyora tan delicat i graciós...

- Arregli'ls!

L'endemà torna a mirar el quadre:

- Ooooh!!! Com és possible que me'l torni sense retocar res del que havíem quedat?

- Sense retocar, no, senyora, he refet els nassos de vostès i m'hi he estat moltes hores...

- Doncs els ha fet igual.

- Gràcies, em treu un pes de sobre, els he fet ben clavadets, el del senyor ben xato, el de la senyora arremangadet i preciós.

- No, els ha fet igual com estaven abans - diu la senyora, enfadada, marxant i deixant-lo amb la paraula a la boca.

- Deu ser que abans ja eren tal com havien de ser - diu l'artista en un murmuri a penes audible. Ja veig que no cobraré aquesta feina, casumdena, amb la de dies que m'hi he passat!

La torre més alta

No em mulla el mar
ni em bressolen onades.
Però veig el blau,
la marinada em canta
i espurnejo de sal.

Miro de lluny

el mar i l'ametller.

I sé l'amor

florint a cada branca,

desfent-se, ran d'escuma.