Perafita: la font nova
Soc tardor.
Soc la fulla caiguda que ja no és fulla,
és estora sobre els camins, sobre el planell de la font.
Ets la font.
Ets la font que adolla aigua i pau i que sadolla l'ànima assedegada.
Som la boira i la pluja.
Som la boira que esborra els límits de nosaltres mateixos.
Som com la pluja sobre el mar
que es fon tota en una mateixa aigua.
Una bona catifa de fulles que ho cobreixen gairebé tot.
ResponEliminaMolt maco el poema, em deixa un sentiment de pau infinita.
Aferradetes, preciosa.
I que bonica que és aquesta catifa!
EliminaMoltes gràcies, Paula, esticcontenta que t'agradi.
Aferradetes, preciosa!
És un poema molt maco; hi reflecteixes molt bé l’essència de la tardor transmetent perfectament aquesta serenor tan pròpia d’aquesta època de l’any.
ResponEliminaAbraçades!
Moltes gràcies, Mc!
EliminaAbraçades.
Ya empieza a ponerse bonito en paisaje. Hoy me he ido a pasea bajo la niebla, hacia cuatro grados pero estuvo bien.
ResponEliminaSalud.
La boira també tranmet calma i placidesa... encara que sigui a quatre graus...
EliminaSalut, Erik!
A mi també m'agrada molt. Per llegir, rellegir, i retenir-lo, aquest poema. Em recorda el "som l'ombra i la claror" d'aquell altre poema teu musicat pel Xavier. "Som la boira que esborra els límits de nosaltres mateixos" potser es refereix a la poesia.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
Elimina