El túnel del tobogan
La Joana recollia de terra, pedretes, branquetes, fulles, etc, per llençar-les des de dalt del tobogan. Una vegada i una altra. Incansablement. L'àvia, que era jo, l'anava seguint, amb la vista si es quedava a prop o amb les cames si s'allunyava una mica més del tobogan. No volia destorbar-li el seu joc o la seva investigació i la deixava fer. No entenia gaire aquella fascinació de la petita per veure baixar objectes en aquell tobogan.
Quan finalment baixava ella, jo l'esperava a baix per rebre-la i per comprovar que baixés bé i sense arribades massa brusques.
Però un cop comprovat que el pendent del tobogan era prou ben calculat per arribar sense ensurts, aleshores, em vaig quedar a dalt i vaig entendre la màgia de veure com els objectes (o les personetes, en aquest cas) baixaven pel túnel. Resultava ser un túnel calidoscòpic, tota la baixada era un festival d'imatges multiplicades. Li vaig demanar que mirés amunt per fer-li la foto, ella complaent em va deixar fer.
Aprenent sempre de l'observació i de la curiositat dels infants.
Quina meravella de foto, és una passada!.
ResponEliminaM'imagino la teva sorpresa en veure el que estava passant... aprenem tant d'ells!.
Aferradetes màgiques, nina.
Sí, sembla que no pugui ser que en tanta estona no m'hagués abocat a mirar el tobogan des de dalt... una bona sorpresa.
EliminaGràcies, nina. Aferradetes calidoscòpiques
Una fotografia bonica i tendra com el que expliques.
ResponEliminaQuins grans mestres els infants.
Una abraçada, Carme
Moments per col·leccionar i per retenir... màgics i efímers.
EliminaUna abraçada, Núria!
Meravellós aquest tobogan, m'agrasdaria llençar-mi...
ResponEliminaLa foto és preciosa i la nena també!
Petonets, Carme.
Deu ser divertit, sí, però no ho faig, a mi em sembla que a les àvies no ens toca... he, he, he... tu com que no ets àvia, encara podries fer-ho.
EliminaUna abraçada, M Roser!
Sovint no entenem per què els altres (i no només parlo de nens petits) fan el que fan fins que intentem veure les coses des del seu mateix punt de vista.
ResponEliminaEn aquest cas, tu ho has fet i has pogut descobrir (i descobrir-nos) aquest tobogan calidoscòpic que t'ha permès fer aquest fotografia tan maca. :-)
M'encanta el teu comentari. Has convertit el meu post en una mena de metàfora de tantíssimes coses. Quanta raó que tens!
EliminaMoltes gràcies, Mc, una abraçada!
Bonic, ben explicat i una foto guapíssima, Carme! No serà que la Joana és la teva neta i l'amor et regala paraules? Una abraçada!
ResponEliminaLa Joana és la meva neta i sí, tens raó, aquest amor em regala moltes paraules i moltes anècdotes. Llàstima que no sempre les acabo escrivint. Ho hauria de fer més. Com tots els infants, en té de molt bones.
EliminaUna abraçada, Teresa!
Un tobogan molt ben dissenyat.
ResponEliminaAmb les persones suposo que deu ser imprudent parlar de disseny, però em permetrré la llicència. La Joana i la seva àvia estan molt ben dissenyades i es complementen molt bé.
Les anècdotes de la mainada sempre són interessants de llegir.
Esperem que duri aquesta bona entesa ente neta i àvia...
EliminaUna noieta amb inspiració investigadora ... això promet !! ;)
ResponEliminaFelicitats !!
A veure com evoluciona la promesa... Gràcies, Artur!
EliminaFa poc m'han fet una ressonància magnètica, m'hi has fet pensar!
ResponEliminaNo havia vist mai aquest tipus de tobogan! Fas molt bé d'explicar-nos la teva història, però no sé per què ho fas en tercera persona.
Sóc l'Helena!
EliminaAi, m'he confós, no és en tercera persona!
EliminaSí, ami me n'han fet moltes de ressonàncies magnètiques i també va de tubs o de túnels. La diferència és que un es baixa amb un segon i a l'altre t'hi fan estar una bona estona. Ja veig que no soc lúnica que té problemes amb el propi perfil i els anònims.
Elimina