Pati a Sant Pere de Vilamajor


Un dia es va adonar, que malgrat que semblava que a casa seva tot estava en ordre: la casa, la família, els hàbits, alguna cosa havia canviat, la diferència era quasi impalpable. S'hi va haver de fixar molt per descobrir-la. S'havien perdut unes quantes paraules, aquelles que parlaven en futur, ja no existien, no es pronunciaven mai. Sense projectes i sense somnis per mirar endavant, no van tenir més remei que viure el moment present.  


Comentaris

  1. Diuen que l'esperança és l'últim que s'ha de perdre, però com pots conservar-la si la desesperació ho omple tot? Espero que encara siguem a temps de recuperar els somnis i els projectes de futur, pel bé de tots nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, Mc? A vegades allò que em sorprèn més és precisament que la desesperació no ens envaeixi l’ànima del tot i que mantinguem aquesta calma, aquest ordre, aquesta placidesa, com si no passés res, com si no estigués canviant tot a pitjor al nostre voltant, com si fos una pausa inocua, com si no estiguessin aprofitant per retallar-nos tots els drets... vull dir que sí, que és una reflexió, però que sé que tens raó: que hem de recuperar els projectes i somnis, només faltaria! Sense ells estem morts.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Quin regal! Ja n'he recuperat una! La guardo! De mica en mica s'omple la pica... Serem!

      Elimina
  3. Viure l'avui i l'ara, no ens quede més i... ben alerta a pensar en l'endemà.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vull creure que viure el moment present, ens pot ser beneficiós per a moltes coses... aquestbés un entrenament forçós, però no deixa de ser entrenament... Aferradetes, bonica!

      Elimina
  4. Vaja, no sé si era la intenció, però m'ha despertat sensacions tristes. De pèrdua. De saber que una història s'acabarà aviat i més val aprofitar el temps que queda...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és que trobo que costa mirar cap al futur... que no sigui l'edat...

      Elimina
  5. És una mica trist pensar només en l'avui...Han perdut les il·lusions d'un demà feliç! Han dit adéu a l'esperança!!!
    Bona setmana, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser van descobrir alguna cosa vivint el moment present!
      Bona setmana M Roser!

      Elimina
  6. El Carpe diem no m'agrada com a filosofia. Jo miro tant al passat com al futur, i no entenc l'un sense l'altre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan dic viure el moment, no vull dir exactament el Carpe diem. Ni tampoc vull dir oblidar el passat ni el futur. Vull dir un estat de concentració en allò que fem, en allò que estem vivint, a cada moment, que provoca molt bones sensacions i que a vegades la dispersió que portem a sobre no ens permet. Sovint fem una cosa, pensant més en la que farem després que en la que estem vivint. I jo feia una mica un joc amb les idees. Allò que m'agradaria aconseguir més sovint, i a vegades m'ha costat, gràcies a una manca de futurs gaire programables... em ve regalat o facilitat. En fi potser no m'he explicat bé, però a mi em serveix.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars