Els relats de la Carme: Quan el riu arriba al mar


Com cada any, faig la meva substitució estiuenca dels Relats Conjunts, encara que hi hagi poca participació, no hi fa res.  Com més serem més riurem, però si som pocs, també en gaudirem.  

Avui dia 15 de juliol, amb una foto que fa estiu i vacancetes, arriba la primera proposta  i el 15 d'agost hi haurà la segona.  Us hi espero.

Perduts

Primer de tot van pensar que estarien jugant per algun racó d’aquesta ciutat de vacances, unes hores després ja van pensar que s'havien perdut i no sabien tornar i més tard van tèmer el pitjor, imaginant que havien pogut anar tots dos sols cap al riu.

En Pol i la Kai es trobaven cada estiu en aquest indret entre el mar i el riu, i malgrat la seva poca edat s'havien fet amics. Els seus pares llogaven uns bungalows veïns i cada any coincidien. La Kai venia d'Anglaterra i el Pol venia del Pla d'Urgell. Des que tenien dos anys que jugaven junts. Ningú sabia gaire com s'entenien, però sempre es buscaven i s’ho passaven bé junts. Amb els quatre anys que feia que es coneixien ells ja tenien sis anys i duien cinc estius aprenent la manera d’entendre’s. Sí que havien après força paraules l'un de l'altre. Però sobretot sabien moltíssim de jocs i de riures.

Aquell matí van demanar si podien anar a jugar al parc infantil. No era pas lluny,  i els hi van deixar anar. A l'hora de dinar, els cridaven i no contestaven, els van anar a buscar i no hi eren. Van mobilitzar tota la gent per a buscar-los. Finalment es van haver de rendir a l'evidència, havien sortit de l'àmbit tancat on podien estar segurs.

Quanta por, mentre buscaven pel riu, quin pànic més immens quan van trobar una piragua de les que es llogaven, buida i encallada en una de les primeres dunes de la gola del riu!

Quan a la mare de la Kai se li va il·luminar la cara dient que havia sentit el riure de la seva filla, ningú no la va creure, de tant que els donaven per perduts. 

Però el riure persistia.  Finalment es van adonar que els nens havien fet un forat-cova sota una duna on s'amagaven ells i on hi tenien guardat un tresor de petxines i pedres de colors. Aliens a tot el que passava al seu voltant. Gaudint de la seva aventura sense pensar res més. No mesuraven ni el temps, ni el patiment, ni les hores,ni les recomanacions. 

Els adults que els havien buscat, van sentir enveja dels nens, per la seva sensació de llibertat i per aquesta manera de viure el moment intensament sense que res els destorbi i com al fill pròdig de la Bíblia, en comptes de renyar-los, de la seva trobada en van fer una festa.

Hi han participat:

Sa lluna amb Inoblidable
L'Artur amb Un conte d'estiu
La Núria amb Bressol de sentiments


Comentaris

  1. Molt maca aquesta foto d'estiu, aniré pensant quina la faig. 😉

    El teu relat em sembla molt possible, molt real.
    Amb aquesta cita del fill pròdig m'has portat a una història de petita, que crec haver explicat.
    Els nins són nins, per a ells no compten ni hores, ni llocs i, gairebé, ni patiments.

    Aferradetes ben fortes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes felicitats, Carme!!! 💖

      Elimina
    2. Moltes gràcies, Paula!
      A veure si surten històries boniques... amb una foto estiuenca.
      Aferradetes agraïdes.

      Elimina
  2. Els nens fan de nens, tal com toca. I el que ens toca als grans és patir per ells. Sort que aquesta vegada tot ha acabat en una festa. Millor que el relat tingui un final feliç. :-)

    Començo a pensar que m'inspira a mi aquesta imatge. Si no m'equivoco, no he fallat mai en cap dels teus Relats d'Estiu i no veig cap raó per començar a fer-ho ara. Compta amb mi!!

    ResponElimina
  3. No és propi dels nens ser gaire responsables.
    Felicitats, Carme!!!

    ResponElimina
  4. Doncs ja tenim aquí el relat de la Carme!! 😊😊
    A veure si em sortirà alguna idea... De moment alegrar-me que aquest relat acabi bé... mentre el llegia em feia mitja por i no recordava si tu a vegades un as fet algun relat que acabės malament...
    Quantes vegades, de petits, hem estat jugant innocentment sense ser conscients de l'hora ni de res... i els pares patint!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Un as" vol dir HAS... segueixo odiant la tablet 😝😝

      Elimina
    2. Doncs jo diria que alguna vegada sí que ho he fet d'escriure històries que acaben malament, però molt poques. No m'agrada... he, he, he...

      Segur que alguna cosa sortirà, Assumpta!

      Elimina
  5. Van fer patir una mica a tothom, mentre ells vivien tan tranquils al seu món !. :)
    Feliç dia, Carme !

    ResponElimina
  6. A moltes de les parelles que tenen fills els ha passat alguna vegada perdre'l. Són minuts ( o hores) molt angoixants. Quina sort que aquesta història ha acabat bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, si són minuts semblen hores i si són hores semblen una eternitat.

      Elimina
  7. M'has fet patir però per sort ha acabat bé, de la millor manera.
    Una bona lliçó per als adults, que tantes vegades se'ns oblida tornar a ser nens.

    Aniré pensant una història per la imatge, ara perquè estic de vacances, no marxo enlloc només faig algunes sortides d'un dia, però d'aquí uns dies m'hi posaré i a veure què se m'acudeix, hehe.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Núria. No hi ha pressa, esperarem tranquil·lament la teva història. Bones vacances i bones sortidetes... Si trobes algus safareig, me'l guardes!!! he, he, he...

      Elimina
  8. Quin relat més bonic, tothom patint i ells la mar de feliços...Trobo que és una molt bona idea que fessin una festa perquè els havien retrobat, era un motiu d'alegria...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, i tant, millor fer una festa que enfadar-se, quan no hi ha hagut cap mala intenció.

      Elimina
  9. Ja el tinc fet. Una poca-soltada de les meves. A veure què et sembla. :-)

    https://xarel-10.blogspot.com/2021/07/relats-conjunts-de-la-carme-juliol.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poca-soltada, dius? Segur que riurem.
      Gràcies Mc! Vaig cap a buscar-lo.

      Elimina
  10. M'agradaria dir-te que participaré en la teva proposta, com he fet cada any des que vas començar, però no t'ho vull dir i que no sigui veritat. Si els dos darrers RC ja se m'han passat perquè no trobo l'estona per posar-me a pensar alguna idea i escriure-la, no sé si aquest juliol serà diferent. Però a veure si m'hi animo...

    ResponElimina
  11. Ja podeu veure el meu AQUÍ.

    Bona nit, Carme!
    Aferradetes.

    ResponElimina
  12. Aquí et deixo el meu ! :)
    https://blueinstant.blogspot.com/2021/07/un-conte-destiu.html

    ResponElimina
  13. Ja tinc la meva proposta, Carme, una barreja de relat-poema, hehe!
    https://nurialaroca.blogspot.com/2021/07/bressol-de-sentiments-els-relats-de-la.html

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars