Els relats de la Carme: Quan el riu arriba al mar

Com cada any, faig la meva substitució estiuenca dels Relats Conjunts, encara que hi hagi poca participació, no hi fa res.  Com més serem més riurem, però si som pocs, també en gaudirem.  

Avui dia 15 de juliol, amb una foto que fa estiu i vacancetes, arriba la primera proposta  i el 15 d'agost hi haurà la segona.  Us hi espero.

Perduts

Primer de tot van pensar que estarien jugant per algun racó d’aquesta ciutat de vacances, unes hores després ja van pensar que s'havien perdut i no sabien tornar i més tard van tèmer el pitjor, imaginant que havien pogut anar tots dos sols cap al riu.

En Pol i la Kai es trobaven cada estiu en aquest indret entre el mar i el riu, i malgrat la seva poca edat s'havien fet amics. Els seus pares llogaven uns bungalows veïns i cada any coincidien. La Kai venia d'Anglaterra i el Pol venia del Pla d'Urgell. Des que tenien dos anys que jugaven junts. Ningú sabia gaire com s'entenien, però sempre es buscaven i s’ho passaven bé junts. Amb els quatre anys que feia que es coneixien ells ja tenien sis anys i duien cinc estius aprenent la manera d’entendre’s. Sí que havien après força paraules l'un de l'altre. Però sobretot sabien moltíssim de jocs i de riures.

Aquell matí van demanar si podien anar a jugar al parc infantil. No era pas lluny,  i els hi van deixar anar. A l'hora de dinar, els cridaven i no contestaven, els van anar a buscar i no hi eren. Van mobilitzar tota la gent per a buscar-los. Finalment es van haver de rendir a l'evidència, havien sortit de l'àmbit tancat on podien estar segurs.

Quanta por, mentre buscaven pel riu, quin pànic més immens quan van trobar una piragua de les que es llogaven, buida i encallada en una de les primeres dunes de la gola del riu!

Quan a la mare de la Kai se li va il·luminar la cara dient que havia sentit el riure de la seva filla, ningú no la va creure, de tant que els donaven per perduts. 

Però el riure persistia.  Finalment es van adonar que els nens havien fet un forat-cova sota una duna on s'amagaven ells i on hi tenien guardat un tresor de petxines i pedres de colors. Aliens a tot el que passava al seu voltant. Gaudint de la seva aventura sense pensar res més. No mesuraven ni el temps, ni el patiment, ni les hores,ni les recomanacions. 

Els adults que els havien buscat, van sentir enveja dels nens, per la seva sensació de llibertat i per aquesta manera de viure el moment intensament sense que res els destorbi i com al fill pròdig de la Bíblia, en comptes de renyar-los, de la seva trobada en van fer una festa.

Hi han participat:

En McAbeu amb Surfistes d'aigua dolça

Sa lluna amb Inoblidable

L'Artur amb Un conte d'estiu

La Núria amb Bressol de sentiments