dilluns, 16 de febrer del 2026

Far



No hi havia ombra,  el sol queia a plom, en aquell dia d'estiu.
Sobre la sorra del delta,  es veia aigua i també un far.
I caminàvem i caminàvem cap a l'aigua i cap al far.
I  mai no hi arribàvem,  
el miratge s'allunyava exactament al mateix ritme de les nostres passes.

I la pell no tastava mai l'aigua, ni els ulls cap ombra.
Malgrat tot, el far hi era,  allà sota els nostes ulls, 
si el vèiem...  és que devia ser en algun lloc.
Fins i tot els miratges tenen una escletxa de realitat.

divendres, 13 de febrer del 2026

Finestreta


L'Elionor  sempre havia sentit a dir que si parlaves amb les plantes,  elles estaven més contentes i anaven creixent més ufanoses. 

I va posar aquesta planta en aquesta finestra i cadascú que passava  (la gent del poble són així i no se'n saben estar) li havia de dir que o la finestra era massa petita o el pot era massa gros. "Que no veus que et tapa tota la claror, nena?".  "Buf! Que pesats! A mi m'agrada així i soc a casa meva".  

Ella pensava que aquests comentaris negatius eren els culpables que planteta,  (una kalanchoe)  cada vegada estigués més pansida i més aclaparada.  Ella ja intentava compensar:  "Planteta, bonica, no te'ls escoltis,  aquí estàs prou bé  i a mi m'agrades molt. Jo et cuidaré"  I s'ocupava de regar-la  i li parlava una bona colla de vegades cada dia. 

Un dia  li va semblar sentir una mena de gemec...  no pot ser,  es va dir a ella mateixa,  però  durant tot aquell dia i també endemà,  el gemec va persistir.  Es va acostar una mica espantada i li va dir "Planteta,  bonica,  què et passa?  Que no  estàs bé?"  "I  esclar que no, que no veus que no tinc espai per créixer?  La gent tenia raó, jo vull una finestra més grossa."

L'Elionor va veure que allò de parlar amb les plantes, se li havia tornat en contra seva i va decidir posar-la en un balcó del primer pis i no parlar-li mai més.  La kalanchoe va crèixer de valent.

dimecres, 11 de febrer del 2026

Divendres és el dia del cel a cal Sean Jeating

 

Una fotografia de Sean Jeating  a Omnium que m'ha semblat adient per a un conte romàntic

Asseguda al porxo, ben abrigada, mirava el sol com baixava cap a l'horitzó. Aquella claror tan suau li va recordar la suavitat, la dolcesa i fins i tot la humilitat d'un amor quasi infantil.  Ella tenia una llarga vida viscuda amb amor i felicitat,  però, en aquell moment, era aquell nen qui li feia companyia. 

- Moltes gràcies per venir del més enllà (potser del cel) i per afegir més  tendresa, encara,  a la teva tendresa de sempre. Si no et fa res, passaré  la vetllada amb tu, avui. 

dilluns, 9 de febrer del 2026

Caseta a Cordes-sur-ciel


Els arbres s'agitaven empesos pel vent.
Els rius sobreeixien  i l'aigua anava caient.
I aquella caseta, amunt, amunt, tocant el cel
es mantenia ben quieta, com una illa, com un recer.

Jo sentia la pluja  i també el vent
sortiria  a trobar-los, si fos més valent.

divendres, 6 de febrer del 2026

Branques



Després
                mot a mot
                                       oldrem flors de pluja.
I els cabells regalimaran perfums.
I les mans amarades de pètals
encaixaran paraules en versos escabellats.
I direm l'amor i la joia de brostar,
borrons encara minúsculs,
com branques despullades que reviuen.
I enllaçarem,
                      vers a vers,
                                           camins desconeguts encara.

                                                                                  
Un poema recuperat del març 2016

dimecres, 4 de febrer del 2026

Branca


"M'ha calgut oblidar aquell temps
quan la llum durava sempre."

Ara, ja no em cal oblidar moments,
més aviat vull recordar-los tots.
I viure de nou aquells instants
que la claror feia tan brillants.
Fer que els records no siguin ombres.
Que els records siguin vida en present.
Una vida intensament viscuda.
....................................................................carme

Que els records siguin vida en futur.
Una vida que viurem intensament.
....................................................................xavier

De l'ombra, el tatuatge a la pell. 
Recordes, i el cor s'hi aboca,  
i en fa basca i petó alhora. 
Era un miratge tot l'arbre reflectit.
…………………………………………………………….cantireta

dilluns, 2 de febrer del 2026

Amb llapis


Pintarem la vida
endreçadament.
Amb llapis i colors senzills
no gaire estridents,
Tot esperant que, 
malgrat tot,  floreixi.
I que la vellesa que s'acosta
tingui la façana neta
i la mesura justa 
de mots i de silencis.

Aiguabarreig del Segre i de l'Ebre a Mequinensa Hi ha el blau, que ho omple tot,  només perqué ho volem així. Hi ha l'absència de pa...