Teulades i mar

Més enllà de les teulades, 

més enllà dels turons, dels boscos,

de les muntanyes més altes,

jo sempre et veig: ets el meu mar.

Relats conjunts de febrer: Madonna del Magníficat

Sandro Botticelli, 1481, Madonna del Magnificat

Perdoneu, però així no hi ha manera… allò que deia la meva mare amb una mica de mofa de: “l'un ho fa, l'altre ho té i l'altre mira si va bé", no ha estat mai una bona manera de treballar. 

Si voleu que el llibre quedi ben escrit i com ha de quedar, feu el favor de marxar tots, d’entretenir-me el nen i d’anar a jugar amb ell en un altre lloc i deixeu-me treballar en pau.  

Que ja està bé, àngels de Déu!  Esteu magníficant aquest Magnificat i al final en sortirà un bon nyap.

Més amunt que la lluna

D'una fotografia de sa lluna, copiada o espatllada amb el paint 

I seguint la idea  que em va donar el seu poema:

Segur que no ens calen gaires vides

per arribar on és la lluna.

Només l'esguard sincer

que parla més que els mots,

i ens diu l'amor, és suficient.

Santa Oliva i la lluna

Ni els arbres, ni les torres

no poden arribar a la lluna.

Només els somnis

i l'amor

i la il·lusió...

ho intenten sense cansar-se, 

un cop i un altre.

Ciutadella íberica de Calafell

Colors càlids embolcallen la història.

Passes lentes escolten el xiuxiueig silenciós de les pedres.

I nosaltres vivint només l'instant.

A fora tantes informacions,

a dins tanta memòria

de tantes coses que compartim sense ni tan sols saber-ho.

Retalls

Amb retalls de fustes han fet una porta.

I els trossos componen un tot en harmonia.

Jo tinc retalls de temps ben diferents.

No són records mig oblidats,

ni barreges incoherents 

ni sopes de lletres que no s'entenen…

Amb els retalls de temps hem fet

descobriments i troballes,

hem endreçat somriures i emocions de tota mena

hem construït il·lusions asserenades,

i els records són nets i em connecten a la vida.

La Pepa Barretina de Calafell i el meu conte de la Cova

Segles enrere,  ho dic així perquè no tots són de la mateixa època, (aquest sembla que és del segle XVII) es van construir, a molts llocs de Catalunya,  uns comunidors o conjuradors a prop de les esglèsies, sobretot per conjurar o allunyar el mal temps, les pluges o ventades o pedregades que podien fer mal.  O també les excessives sequeres  (potser els haurem de tornar a utilitzar, ben aviat).

Al castell de Calafell, el podeu veure just davant de l'espadanya, amb finestres als quatre vents, com era habitual.  

La història diu que també es van fer servir per conjurar contra les bruixes, perquè es creia que eren elles les que portaven les maltempsades.  La llegenda diu que a Calafell els va sortir malament  aquesta idea, perquè una bruixa molt dolenta, la Pepa Barretina, (es pot ser dolent amb un nom així?) es va instal·lar a viure precisament al mateix conjurador.

No se sap del cert si aquest personatge va existir de veritat o només és llegenda, però la realitat és que van fer mans i mànigues perquè no s'acostés cap dona a tenir cura de l'església, ni de la mare de Déu de la Cova. El rector només volia homes per evitar que alguna dona fos una bruixa dolenta.  Casumdena, com si no hi haguessin homes dolents!

Deien que la Pepa Barretina, des del mateix comunidor, feia conjurs perquè les pedregades fessin malbé els conreus, que portava i escampava malaties a la gent i sobretot, sobretot, els va servir per esporuguir nens i nenes, molts nenes i durant molts anys.  

*     *     *     *     *     *     *

Però hi havia una noieta valenta, que es deia Cova,  com la Mare de Déu de l'església del castell, que va voler conèixer la Pepa Barretina. Pujava de vespre quan ningú la veia i mirava com preparava els seus ungüents i els seus rituals suposadament malèfics.  Però no,  com sempre, el poder abusava de la seva capacitat d'acusar, ja fossin acusacions certes o falses  i quan la veien al comunidor en mig d'una pedregada,  es pensaven que la provocava, però la Cova, joveneta com era,  va veure claríssim com l'aturava, i els rituals estranys i fastigosos amb cors de xais o de porcs,  sempre eren amb bones intencions, se'n sortís o no.  

La Cova va anar explicant totes les seves descobertes a la gent del poble, volia que la gent estimés la Pepa, però la gent no se'n creia ni un borrall de tot el que els deia i al final va ser la Cova la que haver de marxar i escapar-se perquè no l'acusessin de bruixeria també a ella.  Sort que la Pepa, la va protegir i va trobar altres companyes de pobles més apartats que la van acollir i va poder aprendre moltes coses d'aquestes bruixes, que potser no eren tan dolentes  com ens volien fer creure.

PD: Des que vaig descobrir què eren els comunidors o conjuradors a Serrallonga,  que no he parat de veure'n en altres llocs.