Elin Danielson-Gambogi, 1890, Avslutad frukost
Me la vaig quedar mirant i tota la fascinació que m'havia produït aquesta dona el primer dia que la vaig conèixer, aquell desig d'aprofundir o de saber, aquell desig d'apropament i de confiança, es va anar dissolvent poc a poc en una sola observació, amb una sola, encara que llarga, mirada.
A cada bufada de fum, mentre s'escapava i es desfeia el núvol, se m'escapava i es desfeia la meva admiració. No només era pel fum, esclar, tot i que fumar dins del menjador i empudegar a tothom amb el seu fum, no em semblava gens correcte, no era pas només això, era sobretot, la seva indiferència. No havia pensat mai abans quanta indiferència pot haver-hi sota un posat de placidesa i de serenitat. I a mi, que admiro i adoro la serenitat en les persones, se'm va glaçar el cor quan vaig veure aquella fredor amb la que havia tractat, aquell matí d'hivern a la seva filleta que tot just tenia més son que no pas gana i no se'n sortia amb l'esmorzar. I al seu home que volia ajudar la petita.
Ens vam quedar soles a la taula i no em va dirigir, a mi tampoc cap paraula. Em vaig aixecar, vaig preparar-li un esmorzar perquè la nena se l'endugués a l'escola i vaig marxar d'aquella casa, segurament per a no tornar-hi mai més. Simplement li vaig dir adéu Sira, torno a casa meva. Adéu va dir ella sense estranyar-se'n gens.

