La Guixa

Una masia,  a Osona,  teulada  a dues aigües, com si volgués arrapar-se millor a la terra.  Les finestres petites i desendreçades  i el camp,  just a davant, em torna la meva mirada d'infant, la llibertat, la felicitat,  l'arrel més fonda.

Racó de carrer

Si tu m'hi esperes, 

en aquest racó del carrer.

Riuran les flors i cantaran ocells.

Hi haurà murmuri de fulles i mots.

I silencis discrets de finestres tancades.

Entrada a Santa Eulàlia de Riuprimer

Vidre o mirall.

Entrada o recer.

Inici o final.

Instant o eternitat.

Hi cap un tot en un espai ben petit.

El safareig de la rectoria de Malla

He buscat informació,  allà sobre el terreny, amb un senyor molt amable que vam trobar i que ens va obrir l'església i el petit museu de Malla i ens ho va explicar tot molt bé. Jo li vaig preguntar sobre aquesta peça que hi havia allà al costat i em va dir que era l'antic safareig de la rectoria.  No sé si tots sabeu la meva afecció pels safaretjos  (però la tinc i els col·lecciono a l'Instagram)   i en arribar a casa vaig començar a buscar més informació a Google, per veure si algú m'explicava per què aquest safareig tenia unes escales que baixaven a dins i per què  hi havia aquesta font, justament posada al davant del lloc de rentar.

No n'he tret l'aigua clara.  Només vaig trobar una entrada d'un blog amb unes fotos antigues on es veia que la font era a fora del safareig,  amb la mateixa llosa,  i amb la mateixa pica de sota, però  just al costat.  No es veia si en aquell moment de la foto ja hi havia les escales o no...  i no he pogut trobar res més.  

Ara, em sap greu de no haver-li insistit més al senyor Adjutori  a veure si ell tenia més informació.  

Carrer a Cotlliure

D'una foto de la Marta Sempere @sempere_marta

A vegades, el cel és com un aire que ens eleva, com un indret per volar, com un refugi esperat, com una fugida de llibertat, mentre que els peus troben el terra aspre i pedregós i les passes se'ns fan feixugues i cansades.

Altres vegades, resulta que el cel ens pesa massa sobre el cap i sobre l'esquena i ens sembla massa espès per a poder-hi volar  i en canvi les nostres passes, sobre les realitats quotidianes, caminen lleugeres sobre un terra llis i pla.

Volar i caminar alhora, el somni, el futur i el repte.

Relats conjunts de novembre: Crani fumant un cigarret

 

Vincent van Gogh: Crani fumant un cigarret

- Faci el favor de marxar d'aquí,  si vol fumar, vosté mateix, però fumi a casa seva o on sigui...

- Miri senyor, jo fumo on em dona la gana,  ja tenim prou llocs prohibits,  com perquè no es pugui fumar ni al carrer, fumaré assegut en aquest banc  i ningú pot fer res per evitar-ho,  ni vosté tampoc.

- Home, però aquí, davant del meu estanc...  que no veu que m'espanta els pocs clients que em queden, amb aquesta pinta que fa? 

- I a mi què m'explica!  Reinventi's, no ho diuen així, ara?  Dediqui's a una altra cosa.   Una botiga de fruita i verdura, per exemple.....  No li fa vergonya dedicar-se a un negoci que mata la gent?

- Ei, ei, ei...  que jo no mato a ningú.  

- No poc! Miri, jo mateix vaig ser client seu durant molts anys.  I l'adicció que tinc és tan forta  que torno i torno,  sempre, fins a la seva botiga,  per sort ara ja no em cal comprar res...  el cigarret i jo estem morts i enterrats,  som només uns fantasmes.

-  Sí que em sap greu, senyor fantasma!  ja em semblava a mi que li veia molt mala cara...  per cert com se deia vosté quan era viu?  Em sap greu però està tan canviat que no l'acabo de reconèixer. 

Camí

Se me'n va l'esguard cap als camins que no puc recórrer...

desconeguts,  entrellucats, només,  en la seva bellesa.

Cal guardar-ne, molt bé,  la imatge i l'essència.

Qui sap si en el futur hi haurà ocasió de caminar-los...