Relats conjunts de desembre: parets mitgeres

Gerard Palomeras, 2018, Comtes de Bell Lloc

Me la miro i no sé perquè m'agrada, no li veig cap atractiu, fins que de sobte me n'adono:  l'he d'estimar per força és la meva germana.  Jo també soc una paret mitgera.  No soc bonica, no tinc res d'interessant, més aviat soc avorrida. Però res no és ben bé el què sembla. Per dins, em passen moltes coses. M'agraden les meves cicatrius perquè em donen força i sé que la meva funció és protectora. Tenir una funció i un propòsit és molt important. És el tot.  No, no els puc protegir de tots els perills, però sí d'algunes coses:  de mirades alienes, del vent i del fred i també del sol. Ella té una escletxa que jo no tinc,  és més atrevida i ensenya una mica la vida que porta dins.  Me la miro encuriosida, amb el seu moviment lent i pausat de les persianes i finestres.  

La meva ombra l'acarona com un comiat.  Diuen que pujaran els pisos d'aquest espai entre mig de les dues.  No hi fa res.  Serem igualment a prop, serem iguament a la mateixa distància. Continuarem la nostra feina protectora...  tenim un propòsit, que no se'ns perdi mai.
 

Encara

D'una foto de l'instagram de la @montseunamicadetot

Després que ens sembli tot perdut, encara ens queda molt:  podem posar unes flors damunt de la barana i mirar com la claror balla amb el vent, entre les fulles de les palmeres. Prop de la terra. Lluny del món.

La Caula

Cau l'aigua lentament al saltant, després de la sequera i surten els colors pastel que ella ha anat pintant amb el temps.  

Després de la pluja, saltarà l'aigua rabent i pintarà i pintarà, sota el seu so  de murmuri o xerrameca tots els colors que mentrestant no veurem.

Tardor sobre de l'aigua

S’arreplega la tardor al fons del gorg.

Com si es guardés els colors amagats per l’any que ve.

Deixa pas a l'hivern, que arriba feixuc de xacres

amb ventades i freds que el precedeixen dies ha.

En cada instant hi és tot: hi ha un estiu amagat sota l'aigua

i una primavera en cada pedra del sallent.

Aquest hivern que ja voldríem deixar enrere

ens dibuixa branques despullades sobre la pell.

I el fred. No sabem quan de fred ens assetja.

No podem deixar apagar el caliu, en cap espera.

Mar

Tenim el mar de company

més lluny o més a prop

sempre acabem tocant-lo.

I tu ets el mar i el mar ets tu.

I sempre hi ets quan camino la sorra.

i sempre hi soc quan mires  l'horitzó.

Onades suaus m'acaronen els peus

i jo soc de sorra, 

perquè la mar 

em belluga i em canvia.

Lletres i fils #10

Hi ha un estel que no té cua.

I no corre esbojarrat.

I ens il·lumina la nit.

A mi em sembla el millor estel 

per demanar-li un desig.

Que les malalties passin de llarg

i que la salut es quedi per sempre.

I que hi hagi temps per la pau 

en mig de tantes tempestes.

 

Gotes

Rebo les gotes de la teva pluja

a mans plenes

tenen un blau de serenor,

un rosa afectuós,

i un taronja ple de vida.

Amarada de tu.