Paisatge

D'una fotografia de la Marta Pàramo a Vilanova de Bellpuig

Un cel ben net

un arbre que s'hi enfila.

I voler mirar ben lluny

com si, invencibles,

poguessim veure, ja,  

el moment feliç

de saber que som qui som

i que podrem viure 

en  pau i llibertat.

Cancell

- Feia molt temps que no passàvem per davant d'aquest que abans era el teu portal. Està canviat, però al mateix temps és ell mateix, inconfusible. Abans no hi havia les falgueres i la finestra es veia sencera rere les seves reixes.  Les cortines eren unes altres, molt més fosques, tot i que no recordo pas de quin color eren. I les portes, tant la de dins com la de fora, estaven pintades de color marró, força fosc també. Les rajoles de terra són l'únic element que no ha canviat gens.

Recordo que hi havia dues cadiretes de boga no pas gaire grans, i que aquell dia hi vam seure perquè m'havies de dir una cosa i havia de ser abans d'entrar a dins i trobar tota la teva família. Era una mala notícia. Em vas dir que en una simple revisió  i sense haver tingut cap símptoma t'havien trobat un tumor maligne. Encara no en sabies l'abast, ni si seria fàcil o difícil, encara no sabíem res. Era angoixant, però volíem estar tranquils, serens.  No n'estàvem pas del tot, esclar. Però ho vam fer tan bé com vam saber. Érem joves, ens podíem trobar només per les vacances i sabíem que no podríem estar gaire junts en aquest mal moment. Recordes el que et vaig dir?

- No gaire, recordo molt més el que vas fer.

-  Et vaig dir, que t'estimava molt i que malgrat la impotència que em feia sentir aquesta situació, que jo estaria sempre al teu costat. Físicament tant com pogués, mentalment sempre.

- I em vas donar un punt de libre que tu havies fet, amb un dibuix teu i un poema teu.

- I tu no l'has fet servir mai com a punt de llibre...

-No, perquè el vaig plegar en quatre, per dur-lo sempre a sobre a la butxaca o a la cartera. Diu: 

No hi ha distància,

vindré a trobar-te. Tinc 

l'ànima alada. 

Sempre et vaig sentir molt a prop.  I el teu punt, doncs... ja saps prou bé que encara el porto.

- Fa 18 anys, tu encara portes el punt i jo encara vinc a trobar-te tant com puc. 

- I ara ja no estic malalt, ja fa molts anys que torno a ser una persona sana. 

- I encara t'estimo més que aquell dia, per tantes coses viscudes!

Els darrers llibres llegits

El dia 29 de setembre vaig anar a la llibreria Ona a la presentació del llibre de Joan Lluís Lluís, Junil a la terra dels bàrbars. La presentació va ser molt interessant i molt divertida  i en Joan Lluís Lluís molt simpàtic, molt planer i molt natural i molt ell mateix.  Va ser un plaer conèixer-lo en persona, encara que no vaig parlar amb ell directament.

Vaig sortir-ne amb aquesta collita de llibres, s'ha d'aprofitar el dia que vaig a la capital i a una llibreria de debó. 

He de dir que "Salives"  (el de poesia de Joan Lluís Lluís), és el que menys m'ha entusiasmat, però que també m'ha agradat i els altres m'han agradat, tots moltíssim.

Salvem els mots, pels que ens interessa la llengua catalana, és un imprescidible. Recuperar paraules que fa ben poc es deien de manera natural i ara estan desapareixent em sembla molt important. El llibre m'ha agradat, però encara és molt més impressionant la feina de divulgació que fa en Jordi Badia a les xarxes. En un format o en un altre no us el perdeu. Trobar paraules que cauen en desús, per a mi va ser com tornar a casa. Tornar a sentir parlar els meus pares, les tietes, els avis...

El batec del bosc  és una segona part d'un altre llibre del mateix autor que es diu La vida secreta dels arbres, que es fa interessant, encara que penso que  aquest autor és un científic tan entusiasta de la feina que fa que no sé si tot el que diu es pot prendre al peu de la lletra. 

Les gratituds és un llibre bonic, parla de la vellesa, de la pèrdua de facultats, de l'acompanyament, de l'agraïment. És una història que es llegeix molt de pressa i encara que jo la vaig trobar una mica trista, és una bona història, amb molt de sentiment i hi surten persones molt boniques.

Junil a les terres dels Bàrbars del Joan Lluís Lluís és una novel·la molt interessant, molt entretinguda, que fa venir ganes de llegir i llegir, d'aventures, de convivència, d'ideals, de cultura.  Ha estat un gran plaer llegir-lo. Totes les seves novel·les m'han agradat molt.

Primera persona del singular és un llibre de contes, que també m'ha agradat. Sempre n'hi ha alguns que m'agraden més que els altres, però Murakami, sempre és  Murakami.  Continuo pensant que he de llegir tot el que ha escrit.

Nou illes al nord de la Mònica Batet  és el segon llibre que llegeixo d'ella i m'ha agradat tant com el primer. Trobo que explica unes històries molt ben trobades, molt especials, molt profundes, amb molt de contingut i que es devoren per l'interès que tenen i per com enganxen.  Continuaré llegint Mònica Batet.

No he llegit encara el vincle més fort, perquè  un altre llibre que m'ha deixat el meu fill, li ha passat al davant: Exhalació de Ted Chiang.  Ciència ficció de la bona.  Molt bones idees, fa reflexionar moltes coses sobre el nostre comportament com a persones, sobre el funcionament del nostre cervell, de la memòria i més coses. Només diria en negatiu, que algunes de les històries s'allarguen una mica massa.

Coses de la Joana o ja soc una iaia, iaia, iaia…

Sempre em sap greu no deixar escrites les paraules dels nens que després, se'ns obliden.  Ara, la Joana té dos anys i quasi mig i ja se me n'han perdut moltíssimes. Avui, que ha tornat a casa, després de tres dies a l'hospital (per una bronquitis que la deixava baixa d'oxigen) n'escriuré unes quantes que ara recordo.  Ja faré memòria. 

1.- Un dia, aquest estiu,  dinàvem a casa, nosaltres (els avis)  i ella. I mentre jo tallava la síndria per repartir-la als plats, el meu home em diu, fent broma. "Vigila que en quedi per  la Joana, eh!" jo vaig riure una mica, però no vaig contestar. Ella ens va mirar a tots dos, i mirant al seu avi i li va preguntar amb cara de preocupació:  "Però, t'ha dit d'acord?"

2.- Fa pocs dies que tenia febre, i després que li posessin el termòmetre, ella el posava a la nina. I en preguntar-li si la nina  tenia febre, diu. "Sí, té trenta-mig i mig". 

3.- Aquest matí, quan jo anava a fer el llit (encara no pot anar a escola, fins que estigui bé del tot)  s'ha posat a l'altra banda i em diu: Jo t'ajudo!  Quina sort tenir una noieta tan ben disposada!

Joana i àvia 22/11/2021

4.- Aquest dibuix d'aquí a sobre, l'ha començat a fer ella, dibuixant l'espiral que veieu al mig.  Jo li he preguntat si dibuixava un cargol i m'ha dit que no, que era una balena.  Li he dit que jo m'havia equivocat, perquè els cargols tenen una closca que s'assembla bastant a la seva balena.  Em diu: On veus el cargol?  I jo li he dibuixat amb el dit sense guixar, primer, veus d'aquí de la closca surt el cap i per l'altre costat la cua.  Aleshores ha volgut que ho dibuixés amb retolador, ho he fet i ha quedat molt sorpresa que una balena s'hagués transformat en un cargol.  Ha dit "Síííííííí! Ara és un cargol!

5.- I aquest dibuix és un peix molt gros.  Primer no tenia cap rodoneta a dins i li he preguntat on tenia l'ull.  "Aquest peix no té ulls"  m'ha dit convençuda. S'ho ha pensat una mica el convenciment ha fet figa i li ha dibuixat les dues rodones de la dreta i la boca a la punta,  Després ha continuat dibuixant les rodones de més a l'esquerra i quan li he preguntat si tenia quatre ulls, aquest peix, m'ha mirat amb cara de "quina paciència s'ha de tenir"  i amb to condescendent em diu "Que no, àvia, que això són les orelles". 

6.- Des de fa uns quants mesos, tenim un problema d'invasions animals a casa meva. Quan hi ha la Joana, sempre tenim a sota la taula del menjador tota mena de bèsties:  un dia són grills  (i estem contents perquè pot ser molt pitjor), un altre dia va ser un gos, un altre dia tres o quatre cocodrils i un cop fins i tot hi vam tenir elefants... no ens deixen dinar tranquils, de cap manera... el seu avi li segueix les fantasies i ja ho tenim ben embolicat.

Relats conjunts de Novembre

Vincent van Gogh, 1882, Die Staatslotterie

 - No feu més cua, ni espereu més el vostre torn!  Que sembleu xais que van cap a l'escorxador! Que no us veieu?

Ningú respon al jove baladrer que els increpa i els crida d'un tros lluny. 

- Marxeu, desgraciats! Només volen robar-vos els diners!

La parella que porta el nen petit, se'l mira i  la dona li diu:

- Escolta noi, deixa'ns tranquils, tenim la il·lusió de fer-nos rics, no ho pots entendre?

- Il·lusió dius?  Que no us heu vist la cara que feu?  On la veus la il·lusió? Com xais, sou com xais a l'escorxador, i feu la seva mateixa cara: aquesta es la vostra expressió.

La dona mira les cares de tots i comença a preguntar:

- Vosté té la il·lusió de fer-se ric?

- No, no em tocarà pas, però bé s'ha de provar...

- I vosté?

- No, no, no m'ha tocat mai res! Ja seria ben estrany que em toqués ara.

Fins que algú li pregunta a ella.

- I vostè. que pregunta tant?  Vostè què hi fa aquí?  En té, vostè, d'il·lusió?

- Jo em pensava que sí que la tenia, però ara me n'adono que no. Anem Manel, no ens deixem robar més diners dels que ja ens roben.  Anem-nos- en tots, bona gent.

Però ningú es va moure del lloc, només ella i en Manel i el seu petit, van tornar cap a casa, sense haver llençat els diners. 

Posta de sol

Posta de sol a la Morera de Montsant

Ferida oberta. 

La dolçor del capvespre.

Brolla la llum.

Pessic al cor.

En un pau immensa.

Dolor i amor.

LLetres i fils #9

Un dia em van explicar que "qui cultiva un hort, és feliç tota la vida".  No us ho puc ni confirmar ni desmentir. Desgràciadament, les coses són com són i jo no he cultivat mai cap hort. 

Rumiant-ho bé, això de la felicitat és molt llaminer,  ja ho sabeu  i vaig pensar que potser mai no és tard per a començar i així m'asseguro la felicitat del que em resta de vida. Com que jo no tenia ni la més remota idea de com començar ni de com posar-m'hi, vaig buscar on podia informar-me i vaig trobar l'Associació "L'hort de la vostra vida".  Em vaig adonar que era justament el que jo necessitava. El que jo volia fer, era precisament fer l'hort de la meva vida, de la resta de la meva vida. I de seguida em vaig comprar una d'aquelles taules, que serveixen per fer un hort a la terrassa i em vaig fer sòcia de "L'Hort de la vostra vida".

I jo que soc impacient de mena i m'agraden molt els tomàquets i les pastanagues,  ja els hauria volgut plantar de seguida. Però resulta que aquells iaios tan simpàtics que vaig trobar a l'associació, i que en sabien un niu de cultivar horts, em van dir que res de res, que en aquell hortet urbà tan esquifit no podia pas plantar tomaqueres, que millor  que plantés raves i enciams.  I que també havia d'esperar que fos l'època de l'any adequada per a cada cosa.  I que els tomàquets són d'estiu i ara a la tardor no era qüestió de plantar-los. Ells hi posaven molt bona voluntat en explicar-m'ho, però jo ja estava delerosa d'arribar a casa. I quan vaig arribar-hi, vaig  baixar la meva taula d'hort urbà nou de trinca, al carrer amb un rètol: "Si algú el vol, ja el pot agafar, jo ja buscaré la felicitat per una altra banda.  Deixem que cultivin els que en saben."

Vaig pujar a casa,  vaig fer un bon foquet a la llar de foc i vaig agafar un llibre de Murakami i un trosset de xocolata... voleu més felicitat que aquesta?

L'endemà a les 7 del matí,  ja no hi era. Algú se l'havia emportat. I els que parlaven de la felicitat que donen els horts, es veu que tenien molta raó perquè

vet aquí, com un sol hort, que encara no s'havia cultivat mai, va fer feliç a dues persones en un mateix dia.