Finestres A Sant Julià de Vilatorta

Tan iguals i tan diferents...

El teu món és brillant de colors
i el teu interior ben protegit.
Les teves expressions austeres.

L'altre món és certament pàlid, o ella li  veu,
i la força li surt de dins sense gaires filtres.
Les seves paraules sempre tenen colors diferents.

La seva proximitat i veïnatge
les embelleix i les fa més riques.

Una porta a La Floresta de Les Garrigues

Escriuré una carta amb pètals en lloc de lletres.
Cada flor serà una frase. 
I els rams i els gerros 
explicaran els pensaments que m'omplen.
Amb un paper nou.
I colors liles i grocs.
I un timbre per si fa falta un avís.
Serà una carta a dos batents
per obrir-me de bat a bat.

Som-hi tots!

Estem tan enfeinats carretejant prohibicions que no ens queden ni mans ni ànima per a fer res més... 

Se l'enduia, la volia dur ben lluny, volia treure-la del davant, volia demostrar que si ens ho proposem podem tenir via lliure. 

Però la realitat es feia tossudament difícil. I havia quedat atrapat dins d'un cercle vermell, on tot cremava i on no hi havia cap forat de sortida.

Va  cridar demanant ajuda ... ei! Això pesa massa per un home sol. Som-hi!

.........................................................................................................................


Trobareu els enllaços de les participacions a l'entrada anterior

Relats d'estiu de la Carme.

Senyal de trànsit "tunejada" a Maià

A Maià de Montcal, a la Garrotxa, vaig trobar aquest grafitti, pintat en un senyal de trànsit.

Em va semblar suggeridor de moltes coses. Us proposo aquesta imatge pels Relats d'estiu... a veure si encara queda algú amb ganes de passar per aquí i a més a més, a sobre,  escriure relats...  

Aportacions:

Artur:  La gent
Helena:  Ho tornarem a fer
McAbeu: Comerç de proximitat
XeXu: Literalitat
Laura T. Marcel:  No passeu, sisplau
Assumpta: La ratlla del No

Roselles sobre el mur

Retallaré sobre el cel tots els anhels, per veure'ls bé.
Que brollin i creixin en una llibertat d'aire i de vent.
Faré ben grans, grans, grans, les roselles que m'acaronin el cor
i petites les argelagues que me'l podrien punxar.

Penelles, el país de les Meravelles

Em faig petita, petita,  al seu costat. I tinc la sort que les tauletes del bar i les ampolles i els gots són de la meva mida. I puc demanar aigua i la puc beure sense cap problema. Si ens servís l'Alícia, penso jo... com aconseguiríem aixecar un got ple de la seva mida?

Amb una sola mà, com aquell que no fa res, l'Alícia posa bé les taules, ben arrenglerades i situa les personetes que som al lloc on ella troba adequat. No ens movem de lloc, potser no li agradaria.

Refugiats del sol, en aquesta petita ombra, gaudim com poques vegades, de submergir-nos en una mena de màgia pintada, que ens fa sentir com nens i no pas per la mida, sinó per la imaginació que vola i vola. 

Campaneta a La Pera

He trucat tantes vegades, sense saber mai del cert si hi hauria o no resposta, que el cor i la mà s'han posat d'acord per donar-se un descans. 

Encara no he après a no respondre, tampoc no cal. Podeu trucar, viatgers o vianants, amics o coneguts...  tothom qui vulgui i jo respondré. 

Aprenc amb paciència l'espera i el silenci. 

Reposa campaneta, com la meva mà. 

Reposem, que el temps no canviarà pas, perquè tornis o no a dringar.