Seqüeles del joc d'en XeXu

Porta a Boadella, preciosa, però, on no fa gens de bon trucar

En XeXu ens ha fet rumiar sobre els bloggers desapareguts i els que estan en actiu. N'hi ha tants de totes dues menes que costava de triar.  Portes tancades o portes que s'obren de tant en tant.

Els dos que vaig triar com a desapareguts, tenen el blog aturat des de fa 6 anys. També en fa 6 del Jordi de la Banyera.

Ja en fa 5 que estan aturats els c@ts,  igualment en fa 5 que va plegar la Yáiza i el seu Coses de la vida, el Uendos, geixets i Maremortes del F. Mompó, i el porquet de Sant Antoni  (a qui hauríem de felicitar perquè el seu últim post era pel naixement del seu fill, que ja ha complert, doncs 5 anyets).

I en fa 4 que va plegar la Sargantana  I el veí de dalt. I amb això ja paro.  Menys que això, jo ja trobo que són 4 dies i serien tants que la lista es faria interminable.

A mi m'agradaria fer un homenatge a una altra mena de bocaires. Uns blocaires que no han desaparegut, però que són una mica o un molt intermitents.  I sempre és una alegria veure'ls tornar a fer un post, per poc sovint que sigui.  Com ara en Jo rai!,  l'Ada de A joc de Daus, En Ferran d'In varietate concordia, en Jordi Dorca, amb blogs diversos,  la Montse de Des del meu mar, l'Assumpta, amb els seus blogs diversos també, sa lluna amb el Raconet de sa lluna,  La Zel de l'Ara mateix, la Consol d'Hora Blava, en JpMerch de Encara estem així? en Barbollaire d'Un lloc per a nosaltres, la Montse de Fons d'armari, en Joan Gasull de Garbí 24 i la Rits del Vuitena, en Pere de la calle Arquímedes... la Caterina de No em diguis que és un somni i en Josep Manel, de Filant Prim  i segur que un llarg etc... i que ara no em venen al cap.

I si m'ho miro bé, molts d'aquests blocaires pretesament desapareguts no estan desapareguts del tot, perquè els trobo en altres xarxes. El porquet és molt actiu a l'Instagram amb les seves meravelloses fotos de muntanya.  La Yáiza i el Mompó no tant, però també els hi trobo.  En Gasull també, amb les seves fotos de viatges (que van tan bé per copiar-li les sortides). Amb d'altres ens trobem a les manis, per exemple amb  en Rafel de la Cerdanya des de can Fanga que no l'he posat a dalt però podria ser-hi, o amb la Consol o la Rits... amb d'altres compartim whtsapps o mails. Finalment, potser la millor conclusió és que sí, que sí que hi ha relacions duradores als blogs.

De què estan fets els blocaires? Post pel 12è aniversari del Bona nit i tapa't

Entrada d'una casa a Castellbisbal

En XeXu, en aquest post del 21 de febrer, ens proposava un joc literari, al qual m'afegeixo amb ganes de participar i de recordar bloCaires desapareguts. Potser necessitaríem dotzenes de posts per a recordar-los tots, però ja serà emocionant recordar-ne uns quants. En McAbeu, que ha estat el primer participant a enllestir la feina, ha dit que els ha triat mirant la seva llista de blogs pel final de tot. Reconec que li he copiat la idea i que a la seva mateixa llista de blogs he buscat els immediats anteriors als que ell havia triat (que jo conegués i recordés prou, evidentment). Em sembla molt difícil fer un relat fictici amb pesones reals, es fa estrany inventar actituds i històries de persones que coneixes d'alguna manera. Vull dir que ni l'Óscar està distant, sinó que sempre ha estat molt trempat, ni res de res, però en fi ...  he fet el que he pogut.

De què estan fets els blocaires?

Després d'una colla d'anys de tenir un blog i d'haver conegut molts i molts  blocaires, jo tenia, encara, alguns dubtes. Realment de què estan fets els blocaires? Desapareixen de veritat?  Són simplement personatges?  Quan marxen, no en queda res? Són reals?

I vaig decidir aclarir, si més no en algun cas, de què estaven fets els blocaires desapareguts i també alguns que encara estan en actiu. 

En primer lloc vaig anara trucar a casa l'Óscar del blog The lost art of keeping a secret, i vaig trobar un Óscar totalment desconegut, com si mai no haguéssim tingut res en comú, desconnectat dels blogs, molt connectat amb la seva vida real i amb els seus amics, content, però distant i com a xarxa preferida, tenia tot just l'instagram. Justet, sense addiccions.  Era el mateix Óscar?  No us ho sabria dir, però tota la meva impressió es que no. Vaig anar a trucar, després, a casa la Rita del blog La meva illa Roja. I estranyament vaig trobar-me amb la mateixa situació o molt semblant. Això encara em va estranyar més, perquè jo creia que la Rita i jo hauríem pogut ser bones amigues. I em va fer pensar que alliberar-se dels blogs potser havia estat una bona idea per a ells.  I sí, estaven bé, però no els podia reconèixer. I jo, blocaire empredreïda, me'n vaig sentir una mica incòmoda o potser ofesa, no sabia dir si ofesa amb ells per posar-me aquest mirall al davant o potser amb mi mateixa per ser massa ingènua.  Ells estaven perfectament i me n'alegrava, però de la nostra relació no en quedava res de res.

Vaig decidir canviar de rotllo i anar a trucar, finalment, una blocaire activa. L'Elfreelang del Si dubto és que soc... L'Elfree sí que era ella mateixa, no la vaig trobar gens desconeguda i vam parlar de moltes coses. L'Elfree també estava molt connectada a la seva vida, a la seva feina, als seus amics. Res a envejar-los-hi, doncs. Reconciliada amb la nostra familieta blocaire, li vaig explicar els meus neguits i parlant, parlant, vam arribar a una conclusió. Hi ha blocaires circumstancials, per a ells el blog compleix alguna funció molt concreta a la seva vida i quan passa la necessitat, deixen caure el blog i tot allò que porta al darrere i blocaires vocacionals (o potser tossuts), que anem adaptant el blog a les diferents circumstàncies i etapes de la nostra vida. 

Ella i jo en som dues, però en conec uns quants més, de tossuts.  

I encara una altra conclusió, de propina: els desapareguts dels blogs, desapareguts estan, i no valen intents de recuperar-los com el Roda el món i torna al blog. Res a fer. Ni visites a domicili, res de res. Guarden, sempre, gelosament el seu espai personal, tal com nosaltres els guardem en el record.

Mallerengues de totes menes

No es veuen gaire bé a la foto, però a la menjadora d'ocells que hem posat sota el nesprer, sempre hi venen mallerengues.  En venen de diverses menes: carboneres, emplomallades, blaves i petites. 

Fanalets vegetals

Un cop perduda la fina capa vermella
queda la fràgil filigrana
que amaga i descobreix el fruit.
Vermell encès, com fanalet.

Perdudes tantes seguretats

potser fictícies, 

encara em queden 

filigranes per assajar.

Tant de bo el seu fruit  

sigui vermell encès

dintre del cor.

PD: No tinc cap foto de quan encara té la capa vermella però us poso un enllaç de fotos de google, val la pena de veure:  Alquequengi

Boixac

Un punt de llum
en la grisor del cel.
És suficient.

Un sol moment

intens, entre rutines.

Ens dona llum.
Carme..........................................................

Petits instants
dins la grisor del temps
criden: "Avant!"

.........................................................Galionar

Escolto el crit
del teu instant que empeny
nous horitzons.

Carme..........................................................

Article 19 dels DDH

Doncs no, no és la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell la que decideix quines coses són o no drets humans, com li van  preguntar al judici de la vergonya. Hi ha una declaració dels Drets Humans de l'ONU, que és  reconeguda internacionalment. Aquest any, i no pas per casualitat, els trobem a les cortines de l'exposició de Plensa, escrits a les parets de Sant Feliu de  Codines i a molts altres llocs, perquè necessitem recordar-los i protegir-los constantment, perquè estant essent vulnerats. 

Gràcies a la gent de Sant Feliu per aquest mural tan aclaridor.

La mort del Comanador d'Haruki Murakami

Segur que no sorprendrà ningú que us digui que aquest llibre m'ha agradat molt.

No faré cap ressenya acurada com les d'en XeXu, perquè ja la teniu al Llibres i punt.  I estic molt d'acord amb el què diu.

Però m'agradaria explicar que aquest senyor té la particularitat de fer-me creure, per més surrealistes que siguin, que les coses que passen en els seus llibres, també m'han passat a mi.   

Metafòricament si voleu, però si ja té mèrit que em fes creure que a mi també m'havia desaparegut un elefant sense saber com, encara m'ha semblat més estrany que jo m'identifiqués amb aquest pintor sense nom, força desorientat, i a qui li passen coses ben estranyes que a vegades el fan dubtar de si li passen realment o no.

I no són les coses que passen, ni l'elefant, és com explica que els afecten les coses que passen als seus personatges. Com ho explica, com ho fa sentir. 

I també com aproxima tant i tant a la realitat, la seva part de fantasia o de misteri que les barreja del tot, d'una manera molt emocionant. "La quotidianitat es barreja amb l'inexplicable" ens diu la contraportada.

Només al pròleg, ja es troba que ha de pintar un home sense rostre i no sap com fer-ho. No li dona gaire temps, tampoc. La frase final d'aquest pròleg ja em va enganxar molt. Volia saber més sobre aquest tema. (No sobre pintura, sinó sobre el temps)

"Però per fer-ho necessito temps. Necessito que el temps es posi a favor meu."
....

I quan parla de la separació de la seva dona (que ens anuncia que va ser provisional, suposo que al llibre 2 ho veurem):

"No sabria dir si va ser una separció llarga o curta. Quan miro enrere, de vegades em sembla que va ser un període gairebé etern, i de vegades que va passar tan de pressa que a penes me'n vaig adonar. La impressió canvia segons el dia."
... 

I quan pensa en algunes coses que li passen:

"Potser no ha estat la realitat, però tampoc ha estat un somni."

Decidida cap al segon llibre. Però encara no el tinc, ja trigo...