Resclosa d'Albanyà

El sol ponent donava calidesa a l'aigua
i un vent suau acompanyava el seu so.

Ja no vull més miralls ni reflexos,
ara em calen només transparències, 
per veure amb claredat el fons.

Democràcia!!!

Vaig néixer lliure, però

en un país ocupat i vigilat.

Ara que puc decidir:

 no hi renunciaré.

Seguirem intentant alliberar-nos:

El meu poble i jo.

Taula d'orientació

Digues: quin és el punt cardinal que et guia?
Quin vent empeny el teu pas i el teu esguard?
Escriuré el teu nom entre les muntanyes
perquè només amb la mirada, et pugui trobar.

Bassa de la Font del Botàs

Viure l'instant sense més:
perquè les fulles rodones dels nenúfars
llueixen encara que no faci sol;
perquè les pedres poden ser illots o transatlàntics de joguina;
perquè les clarors i les ombres se'm difuminen suaument
i l'absència que ens explica el banc, se'm fa  ben anònima.

Viure l'instant i prou, perquè és senzill sortir-ne indemne.
Perquè la bellesa, dels estampats vegetals
dibuixats a la terra i a l'aigua, 
que m'atreu la mirada
no em serà mai suficient
per trasmudar-me  l'ànima.

Concert per a la mà esquerra de Jesús Bonals

Aquesta ha estat una de les 3 lectures d'estiu més interessants i que he gaudit més, tot i que he tingut sort i he encertat força gairebé  tots els llibres d'aquest estiu.

És un llibre que he sentit molt proper. Tot i que és un llibre complex i molt i molt ple de continguts. Parla de molts temes diversos: emocionals, sentimentals, culturals, ideològics, polítics, ètics, morals... tots molt ben posats dins de la història, però en tots els temes (o gairebé) m'hi sentia en una comoditat i en un ambient conegut per a mi.

Em va sorprendre que l'autor no utilitzés gaires majúscules. Ni punts, tot i que els paràgrafs si que estan separats com si hi haguessin punts i a part, però només hi ha comes.  Està ben trobat perquè les parts del llibre són en realitat gravacions orals. En aquest sentit és un discurs seguit, tot i que com a lectora agraeixo aquesta separació per paràgrafs, que ho fa tot més fluït i senzill.

Jesús Bonals ha fet que em senti molt a prop dels seus personatges, que els entenguin molt bé, que em facin pensar en algú que conec o en situacions diverses viscudes. No sé si s'entendrà que vull dir si dic que per a mi ha estat una novel·la entranyable. D'arribar ben endins. La barreja d'històries de la mateixa família protagonista i del mateix poble va des de l'any 92  que és quan el protagonista fa les gravacions, fins al temps de la guerra civil i la postguerra, que ell ens va explicant, mentre investiga la història del seu pare. Aquest pare que el protagonista admira i que el lector admirarà també, de seguida. És una persona bona, intel·ligent, honesta i sàvia.  Una persona que tothom voldria ben a prop, però a vegades els que l'han tingut més a prop tenen la impressió que no han aprofitat prou el temps al seu costat. A mi també em passa sovint amb els meus pares.

Té una mica menys de 500 pàgines, però es llegeix fàcilment i ràpidament. Com que jo l'he llegit en època de vacances, no el podia deixar. La setmana en què vaig llegir aquest llibre va ser una intensa setmana amb el llibre a tot arreu.

Història d'orenetes

Un dia mentre dinàvem, es va posar a l'ampit de la finestra oberta, un ocellet petit, petit. Es va situar mirant de cara a fora, però el seu caparró no parava de girar-se gairebé 180º per mirar-nos.  Ens veia sense cap dubte. No semblava tenir por de nosaltres, no fugia, es va quedar una estona. Nosaltres intentàvem reconèixer quin ocell era, però era tan petit que semblava que li havien posat les ales dues talles més grans que la seva. No el vam reconèixer.  Al cap d'uns minuts de ser allà, quiet i en silenci, va començar a cridar sense moure's de lloc. Un "xuic - xuic" que cada vegada era més fort. A vegades era un xuic sol, a vegades dos de seguits. Va tenir paciència i no va parar d'emetre el seu so.

Al cap d'una bona estona, van aparèixer volant dues orenetes adultes, aleshores sí que les vam reconèixer: eren orenetes.  Aquestes, les grans, no gosaven aturar-se volaven en cercles i passaven prop de la petitona. La devien animar a volar. O potser ella es va anar sentint més segura i a la quarta o cinquena passada de les dues orenetes grans, va arrencar el vol i van marxar totes juntes.

Va ser bonic que la trobessin.  Em vaig recordar del poema de Josep Palau i Fabre que parla de les aus quan han perdut son fill... només que aquell no té final feliç i és molt trist.

11 de setembre

Bon cop de falç
amb armes de paper.
Que encara volen fermes les cadenes!
Sortirem, avui, tots al carrer,
i defensarem les urnes plenes.

BONA DIADA A TOTHOM!!!