diumenge, 27 d’agost del 2017

El pescaestel: Solució




L'ANC de SANT FELIU DE PALLEROLS ha convertit el Pescalluna amb un Pescaestel...

Heu trobat la solució. I tant! Això estava cantat i sou uns quants.
Per l'ordre que l'heu anat dient, poso els guanyadors.
  1. Teresa Ribera
  2. McAbeu
  3. Barbollaire
  4. XeXu
  5. Pere
  6. Maria Roser
  7. Ramon

divendres, 25 d’agost del 2017

El pescalluna


Aquesta és la pista final i gairebé la solució al mateix temps..

9.- S'explica que una nit de lluna plena, un habitant d'aquesta població, vorejava el riu Brugent, quan va veure reflectida la lluna en l'aigua de la riera. Tan embadalit va quedar de la claror de la lluna en la fosca del riu que va intentar pescar-la en un cove...



Refranys inventats, del segle XXI:

Si el cove és massa petit, no t'hi cabran els somnis, ni la lluna.

Deixo anar els ulls absorts 
sobre la lluna al mar: 
unes nits brilla i salta, 
les altres nits és mat.
Un mariner se la mira, 
amb el cor enyorat:
les ones porten, fondes,
tot de vidres trencats.


...........................................Lo Gayter del balcó de l'Olga Xirinacs




dijous, 24 d’agost del 2017

La sagrera



8.- Aquests són uns quants racons del que s'anomenava La Sagrera: Al segle XI i gràcies a les assemblees de pau i treva promogudes per l'Abat Oliba, es concedí protecció i immunitat a aquells que habitessin a 30 passes a la rodona de l'església, afavorint la creació d'una "sagrera" o "espai sagrat" i per tant lliure de violència.

Les cases es posaven molt juntes a l'església i els carrerons, com podeu veure, són molt estrets. Aquesta església i el nom del seu patró dona nom al poble.



Era tan just el camí
que no podia passar-hi.
Fins les heures tan verdes
me  l'estrenyien massa.
Si hi creixessin les flors
molt més m'agradaria.
Però de tan prim com és 
ben despullat lluïa.
Acompanya'm, amor.
Un bes potser hi cabria.




dimecres, 23 d’agost del 2017

El firal i el Santuari


6.- Aquesta és la Plaça de l'ajuntament i la capella del Roser. De la plaça en diuen El Firal.

7.- A dalt de la muntanya podeu veure un Santuari amb molt bones vistes sobre la comarca.


Asira i els cavallets (en aquest conte si que hi ha pistes)

L'Asira tenia només 13 anys,  ja feia un parell d'anys que havia arribat al poble, però no sortia gaire de casa, perquè la seva mare la necessitava molt sovint per tenir cura dels seus germans petits, en Yassim, que en tenia 10 i els bessons nen i nena, la Zayra i en Yasid que acabaven de fer-ne 4.

A l'Asira li agradava anar a l'escola, però no sempre podia anar-hi. Quan algun dels seus germans estava malalt, ella havia de quedar-se a fer-li companyia, ja que els pares havien de treballar. Li agradava aprendre tot el que li ensenyaven i sobretot li agradava aprendre a parlar la llengua del seu nou país. Ella volia poder jugar al carrer com feien els seus amics i volia jugar en català com ells. 

Havia fet unes quantes amigues i el dia de la festa major, va poder sortir a voltar amb elles. Es va trobar al carrer a l'hora que de l'ajuntament sortien cap al Firal i cap als carrers un munt de cavallets de cartró i uns gegants que travessaven la plaça per anar cap a l'altra plaça, la de l'església a fer el ball tradicional.

No havia vist mai uns gegants com aquells ni aquella dansa, l'Alsira s'ho mirava amb uns ulls com unes taronges. Cavallets de cartró, que tenien dues cames i que ballaven al ritme de la música! S'ha de dir que a més a més També tenien dos caps, el de cavallet de cartró i el de la persona que el duia.  En Joan, entre ball i ball va veure com es mirava l'espectacle i així que les seves mirades es van creuar, el Joan li va somriure i li va fer una aclucada d'ull. L'Asira es va posar vermella però va somriure-li també. 

Va preguntar a les amigues si coneixien aquell noiet tan simpàtic i li van dir que sí: és en Joan, en Joan de can Ginoi.  

Va pensar en aprofitar aquell cap de setmana llarg de Festa major per veure si es tornaven a trobar. Els cavallets van tornar a sortir a ballar l'endemà diumenge. 

L'Asira ja el buscava amb la mirada i el va veure de seguida. En Joan també, i es va desviar del seu recorregut imperceptiblement per anar a fer una petita reverència amb el seu cavall davant de les noies. Com van riure, elles en adonar-se'n!!   Quanta broma li van fer a l'Asira!

Però el dilluns, quan els cavallets van sortir per últim cop en aquella festa,  en Joan no duia cap cavallet. En Joan no ballava. En Joan no hi era.

L'Asira va pensar que ja no en veuria i que ja no sabria com fer-ho per trobar-lo. Les amigues li deien que no fes massa cas d'en Joan, era molt seriot i molt avorrit, però ella no s'ho creia. 

A la meitat del ball dels cavallets, algú li estirava la camisa per darrere... l'Asira es va girar i va veure en Joan. 

-  Vine, que no em poden veure, he dit que estava malalt perquè em substituissin al cavallet...

Van anar a l'embarcador que a aquesta hora estava desert, per poder parlar-se... va ser el començament d'una bonica i encara que complicada història...

dimarts, 22 d’agost del 2017

El riu


5.- El riu que la travessa és un afluent del Ter.





Soc riu, soc reflex i mirall
aboca't, mira'm i et veuràs.
T'explicaré com ets i com et veuen.
Sabràs el com i el perquè de cada gest.
Soc riu i em torno arbre: braques i fulles creixen en mi.
Soc riu i em torno casa: finestres i murs ballen amb mi.
Soc riu i només en la fosca soc jo mateix.
Quan ningú no em veu, soc.
Quan ningú no em veu, 
aleshores, sé que escolten el meu so.

dilluns, 21 d’agost del 2017

El meu concurs de la segona quinzena d'agost: endevinar una població de Catalunya

Torna el meu concurs d'estiu d'endevinar una població de Catalunya:


1.- Aquesta població no és una capital de comarca.
2.- D'aquest lloc que veieu a les fotos en diuen l'embarcador.


3.- És una població de menys de 2.000 habitants
4.- Pertany a una de les comarques del nord de Catalunya



Aniré posant fotografies i pistes aquesta setmana: avui, dimarts, dimecres, dijous i divendres.

He posat moderació de comentaris perquè pugueu contestar directament aquí, sense haver-ho de fer per mail com els altres anys.

I diumenge: la solució.

Mentrestant us explico un conte. El conte no és  cap pista. No vull confondre ningú.

L'embarcador

Hi havia hagut un embarcador, en temps antics. Un embarcador on ells dos s'hi trobaven, per embarcar somnis en vaixells minúsculs de paper. No hi cabia cap barca gaire gran a la riera. Però ells en tenien prou. Vaixells fràgils i efímers, que acabaven per mullar-se sempre i mentre el paper s'anava desfent, els somnis aprenien a navegar, a nedar, a sobreviure ran d'aigua sense suport ni intermediaris.

Ara ja no quedava gaire res de l'embarcador i ells  ja no feien vaixells de paper. Ara els seus somnis ja no navegaven i s'havien tornat somnis estàtics, sense viatge ni futur ni recorregut.

Malgrat això, ells dos es continuen trobant a l'embarcador. No els agrada pas viure del passat. I així sense gaire passat ni cap futur, viuen un present ingràvid. Pot semblar estantís, però no ho és. És  un present que acaba en ell mateix i els posa aquell tel de malenconia als ulls. És un present creador d'ell mateix. Un present que es descobreix i que s'accepta. Un present més fràgil, que qualsevol vaixell de paper, perquè pot acabar-se tot d'una, a qualsevol moment. Ara més que mai, amb tanta vida viscuda.

divendres, 18 d’agost del 2017

Des de la terrassa


(del dia de la lluna plena d'agost)

De la terrassa
es veu sortir la lluna
per Sant Antoni.

Sota el castell
la vila viu la nit.
Llums i nostàlgia.

Toca les hores,
la torre del rellotge.
Moments s'escapen.

Fer de cada passa una vivència Xavier Pujol Davant la magnificència d'aquest meandre,   indescriptible amb paraules fem  (sense cap  es...