Els gegants de Camprodon

- Però, Joan, que no havíem quedat per ballar per tots els carrers i places fent cercavila amb els músics i la gent del poble que ens vol seguir?

- Sí, i qué? Ja soc aquí!

- Peró fa tres hores que estic esperant-te i se m'està pansint el ram de flors.

- No podia venir abans… 

- Com que no? Si ja sabies l'hora i a més a més fa mesos que no sortíem, ho hauries d'haver tingut tot a punt. Però Escolta’m, què és això que portes tan gros?

- És el Pont Nou de  Camprodon, Caterina,  i precisament aquest és el problema.

- No entenc perquè has de dur el pont a sobre, no el podries deixar al seu lloc?

-  Ja li deixo tot l'any, però a les sortides l'he d'agafar, em van construir així, amb el pont nou a sobre, no puc evitar-ho i creu-me que és una feinada, després l'hauré de tornar a posar bé, al seu lloc. I encara em renyes, a sobre!

- Doncs la propera vegada t'ho agafes amb més temps, ens estàs fent fer tard a tots.

- Com amb més temps? Si hi he anat amb hores de temps, però estava ple de turistes i no me'ls podia pas endur a tots. M'haurien caigut tots per terra com ninotets.

-  Joan, som mestres d'escola, saps què et dic, que l’any que ve… agafis un llibre.

Lliri d'un dia

A ran de l'aigua,

a la vora de salt

tot és en flor.

Lliri d'un dia

el teu nom assenyala

la teva fi.

carme …………………………………

Tu que canvies

la vida efímera

per la bellesa.

……………………………sa lluna

Sag mir, Lilie:

Findest du mich auch so schön,

wie ich dich finde?

Sean……………………………………..

Lletres i fils d'estiu 2025

 

Estàvem dinant al porxo, a aquell porxo màgic,  on no hi fa mai tanta calor com als altres llocs. En família,  de vacances, contents i feliços d'estar junts.  De sobte, et vas aixecar i  vas dir tot caminant a grans gambades  cap a la piscina:

- Em vaig a fer una bona remullada.

- Ei!  Cristina, que t'has oblidat que ens falten les postres!

- No hi fa res,  menjaré postres després de la remullada . 

- Se't desfarà el gelat!

- Ja menjaré fruita, la fruita aquesta nova, perfecta i eterna. Amb la conya que és eterna, no trobem el moment de menjar-la, se'ns acumula i no ens la traiem mai de sobre… tu saps quants quilos en tenim?

- Doncs jo ja em faré una remullada després de les postres.  I qui sap si repetiré després.  Primer el gelat i després el “prunus persica semperaestas”, que per cert ja li estem canviant el nom, perquè és molt cansat, anomena-lo així.

- Ara que ja m'havia acostumat als préssecs xatos o paraguaians, ara m'hauré d'acostumar al préssec semprestiu, de fet és el seu nom en català. O potser melicotó semprestiu… tots dos noms m'agraden. Per cert, he de remarcar que són boníssims i tots amb el mateix sabor deliciós. No hi ha mai sorpreses desagradables. Ni massa verd, ni massa madur, ni massa àcid, ni poc gustós, ni res de tot això. Boníssims.

La roca de la Roca dels moros

Centre d'interpretació de les pintures rupestres d'El Cogul, tradicionalment anomenat La Roca dels moros

I si no cal?

I si no cal, treure els obstacles

per a construir la teva vida?

Passa-hi per sobre...

Caminem sols

 

Una fotografia de Miquel Àngel Vich

Al final camino sol.

El temps és com un mar agitat
que m' inquieta.
La grisor dels núvols
em fa oblidar
aquella vida viscuda
de colors tan brillants.

Però camino sempre
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.

Relats conjunts de Juny: Flatiron segona part

Estimats lectors i amics dels Relats Conjunts:

En Far i la Bei,  en Cizi i la Dot m'han demanat si podien ells també participar als Relats Conjunts. He acceptat les seves històries i us les he recopilat aquí sota.

Bei: 

No em puc estar d’explicar-ho, i és que tot va ser molt impactant: nosaltres vam presenciar en directe com el famós investigador privat Henry, era segrestat per la mateixa mort i el feia desaparèixer xuclat, tant per ella mateixa, com per la foscor que hi havia. Mai més se n'ha sabut res, ni tampoc s'han trobat les seves restes.

Far: 

Aquesta fotografia em recorda molt aquell cas que vam viure nosaltres: aquell detectiu anomenat Henry, es va trobar amb una dona , que es veu que l'estava esperant i van fugir tots dos, van deixar-ho tot, feina i família i van marxar qui sap a on i de moment han aconseguit escapar dels seus buscadors, perquè no se n'ha sabut res més.

Cizi:

Aquesta imatge no m'evoca gaire res…  sí, que vam passar per l'edifici aquest,  el Flatiron, però  no, no era pas en un moment com aquest, ni era tant de nit, ni hi havia boira i només vam veure un senyor amb barret, que va caminar tranquil·lament fins a desaparèixer en la fosca que anava avançant. Jo no vaig veure cap dona, ni vaig sentir cap conversa.

Dor: 

Qui s'havia d'imaginar que me'l trobaria a ell,  a NY i passant, tots dos en el mateix moment, per sota del Flatiron. Jo anava amb gent i havíem de dissimular. No ens podíem aturar, ni saludar-nos ni res. Ell va girar cua ràpidament i va parlar amb la primera desconeguda que va trobar per no captar l'atenció dels meus acompanyants. Ah! I per descomptat que no es diu Henry, però no descobriré pas el seu nom. Si vam sortir airosos de la trobada impensada, podem continuaran veient-nos, com sempre. Què més podríem demanar? I què coi ha d'haver desaparegut! Si dijous passat mateix, encara ens vam veure. Són uns flipats.

Galls-gallerets

Dibuix d'una fotografia de la Núria L. Aroca

Em quedo amb la joia del vermell.

Efímer però valent.

Fràgil però potent.

I ressegueixo els colors dels pètals

amb els dits, per fer-los més meus.