Sant Cristau

Mirem la vall,

mira'm els ulls.

Ensenya'm el camí de l'ermita

i sobretot el que em porta a tu,

Escoltem el silenci

Ens escoltem.

Embassament

El verd, allà on no toca, ens fa més amable la sequera. 

Encara no són prou plens els embassaments  i creix l'herba on hi hauria d'haver aigua.

El Segre,  vist aquí  mateix, a la cua de l'embassament d'Oliana, fa més goig del que fa en la realitat del seu curs  més enllà o més ençà del pantà. 

Sigui com sigui, gaudim d'aquest paisatge net i sense noses.  

El riu, les serres rocalloses del Prepirineu i els pobles,  no gaire grans, però ben vius.

Premsa a Cabó

Mai no havia vist una premsa tan grossa com aquesta! 

Fa 10 metres de llarg i pesa 2000 kg i té una potència de pressió de  5 o 6 tones.

És tota de fusta,  fins i tot  el gran cargol principal i està construida totalment amb encaixos, cap clau.

Construïda l'any 2006 seguint les indicacions de la descripció que  fa  Plini i també Vitrubi de com eren les premses romanes.

Un moment per recordar, a Taradell. Al Pla de Penedes.

Taradell. Pla de Penedes.

Era un capvespre llarg d'una tardor a punt d'acabar-se,  tot just s'acabava el pitjor temps del malson de la pandèmia i encara faltava molt per a la normalitat.  

Buscàvem un safareig desconegut en aquesta plana. 

El Pirineu ja era ben nevat i un agradable silenci ens va permetre sentir el so de l'aigua.  

A vegades els indrets ens enamoren.  Una barreja de circumstàncies:  una de les primeres sortides,  el pla, la masia, el safareig,  el capvespre, fins i tot el gos silenciós...  fan que quatre anys després, encara busqui les fotografies per mirar-me-les una vegada més.

No hi he tornat,  qui sap si deu haver canviat gaire...

Ermita de la Mare de Déu del Prat. Sant Joan de les Abadesses.

Ermita de la Mare de Déu del Prat. Sant Joan de les Abadesses.

Cada passa damunt de l'herba ens dona calma.

Cada remor que ve del riu ens dona força.

I tantes coses per mirar,  l'alegria.

Relats conjunts de setembre: El matí després del diluvi de William Turner

El matí després del diluvi,  Déu s'ho mirava des de molt amunt (com diu en Quico Pi de la Serra)  i ningú va tenir pietat de tots els ofegats, de tots els pobles que ja no existien,  de tot el que hi havia abans i que ara era mar.  Tot era mar.

Noè, ja tenia prou feina dins de la seva arca, per  preocupar-se dels que havien quedat fora. No volia ni pensar-hi, perquè allà fora,  al gran desastre,  hi tenia amics i persones que s'estimava i que eren bones persones.  I  la veritat és que estava una mica dolgut  amb aquest déu que havia volgut fer net de quasi tot i l'havia preservat a ell, a la seva família i als animals.  No  podia haver salvat, almenys, els seus amics i parents, com ell li havia demanat?

El segon dia d'estar tancats a l'arca, quan encara  queia l'aigua a bots i barrals va sentir veus i crits, i plors  i va treure el cap a veure què eren aquells sorolls. Va veure un fràgil rai de fusta amb unes quantes persones a  sobre.  Desconeguts...  quina llàstima! Si fossin amics sabria què fer.  Però eren desconeguts. Tenia molta por, por de deixar-los a la seva sort, tenia por d'acceptar-los a dins de l'arca...  i tenia por de déu,  que li havia ordenat d'estar, només, per la seva arca, la seva família i les seves bèsties.

Però a vegades, a les bones persones,  per a continuar essent bones persones, els cal desobeir.   Van tirar unes cordes,  i van anar pujant tots els del rai.  On els ficarem? Es haurem de repartir els provisions...  tot eren problemes,  però els va pujar, malgrat tot.  I déu,  que continuava mirant-s'ho tot de molt amunt, ni tan sols es va enfadar.

******************************************************************************

Versió resumida:

Seia allà dalt i tot era claror

mentre que allà baix tot era crit i plor.

Noè beneïa la seva sort

i plorava tots els seus amics morts.

Dolgut amb un déu massa  cruel

va decidir salvar 

a tots els qui es van apropar.

Relleu o dibuix sobre metall

Preciós plafó metàl·lic gravat amb relleu del conjunt monumental de Sant Martí Sarroca.  

Està col·locat allà,  in situ,  a sol i serena. De moment es manté en molt bon estat. 

Per més dura que se'ns hagi fet la pell,

encara que les cicatrius siguin profundes

i dibuixin les històries més antigues;

tenim el sol  i els núvols,  

el fred  i la calor,  

la pluja, la pedregada, la neu  i el vent...

i el temps, i el temps,

que lentament ho va esborrant.