El matí després del diluvi, Déu s'ho mirava des de molt amunt (com diu en Quico Pi de la Serra) i ningú va tenir pietat de tots els ofegats, de tots els pobles que ja no existien, de tot el que hi havia abans i que ara era mar. Tot era mar.
Noè, ja tenia prou feina dins de la seva arca, per preocupar-se dels que havien quedat fora. No volia ni pensar-hi, perquè allà fora, al gran desastre, hi tenia amics i persones que s'estimava i que eren bones persones. I la veritat és que estava una mica dolgut amb aquest déu que havia volgut fer net de quasi tot i l'havia preservat a ell, a la seva família i als animals. No podia haver salvat, almenys, els seus amics i parents, com ell li havia demanat?
El segon dia d'estar tancats a l'arca, quan encara queia l'aigua a bots i barrals va sentir veus i crits, i plors i va treure el cap a veure què eren aquells sorolls. Va veure un fràgil rai de fusta amb unes quantes persones a sobre. Desconeguts... quina llàstima! Si fossin amics sabria què fer. Però eren desconeguts. Tenia molta por, por de deixar-los a la seva sort, tenia por d'acceptar-los a dins de l'arca... i tenia por de déu, que li havia ordenat d'estar, només, per la seva arca, la seva família i les seves bèsties.
Però a vegades, a les bones persones, per a continuar essent bones persones, els cal desobeir. Van tirar unes cordes, i van anar pujant tots els del rai. On els ficarem? Es haurem de repartir els provisions... tot eren problemes, però els va pujar, malgrat tot. I déu, que continuava mirant-s'ho tot de molt amunt, ni tan sols es va enfadar.
******************************************************************************
Versió resumida:
Seia allà dalt i tot era claror
mentre que allà baix tot era crit i plor.
Noè beneïa la seva sort
i plorava tots els seus amics morts.
Dolgut amb un déu massa cruel
va decidir salvar
a tots els qui es van apropar.
.jpg)
