Era dia de festa major i ella prou que ho sabia i si calia n'informava a la gent que passava. Des de la seva finestra, que donava a un carreró estret i tranquil, ella parlava als vianants.
- D'on sou? - els demanava
- De Granollers - li va dir aquella parella.
- Ja heu vist que avui és festa major?
- Sí que ho hem vist, hem passat per la plaça i hi havia música i gegants i força gent.
- Aneu-hi, aneu-hi, és una festa molt bonica.
- I vosté?
- No, jo no hi vaig mai. M'estimo més estar-me a casa i mirar per la meva finestra
I aleshores, sense deixar cap altra opció, va començar a desgranar tota la seva llarga història, d'on venia, d'un poblet de mala mort, molt llunyà d'Alcover, com havia trobat el seu home i com havien decidit quedar-se a viure allà, a Alcover, ben contents d'aquesta decisió. Al cap de mitja hora llarga, la parelleta es van decidir a dir-li que li farien cas i se n'anirien a la Plaça a celebrar la Festa Major.
- Ben fet, ja ho veieu, jo la celebro a la meva manera...
Després del rentador, quasi colgat,
amb la vegetació que se'l va menjant,
amb peixos,
amb tot el seu romanticisme i abandonament,
passem en pocs minuts a aquesta església de Sant Esteve,
fortificada,
amb merlets i fossat,
immensa i impressionant. Contundent.
Com canvia la mirada que hi posem,
amb aquests contrastos tan sobtats.
Amunt i crits!
Pujarem, amb els peus tan malmesos com les escales.
Amb l'equilibri precari que ens fa anar de tort.
Pujarem poc a poc, sense aturar-nos.
