Rumiant-ho bé, això de la felicitat és molt llaminer, ja ho sabeu i vaig pensar que potser mai no és tard per a començar i així m'asseguro la felicitat del que em resta de vida. Com que jo no tenia ni la més remota idea de com començar ni de com posar-m'hi, vaig buscar on podia informar-me i vaig trobar l'Associació "L'hort de la vostra vida". Em vaig adonar que era justament el que jo necessitava. El que jo volia fer, era precisament fer l'hort de la meva vida, de la resta de la meva vida. I de seguida em vaig comprar una d'aquelles taules, que serveixen per fer un hort a la terrassa i em vaig fer sòcia de "L'Hort de la vostra vida".
I jo que soc impacient de mena i m'agraden molt els tomàquets i les pastanagues, ja els hauria volgut plantar de seguida. Però resulta que aquells iaios tan simpàtics que vaig trobar a l'associació, i que en sabien un niu de cultivar horts, em van dir que res de res, que en aquell hortet urbà tan esquifit no podia pas plantar tomaqueres, que millor que plantés raves i enciams. I que també havia d'esperar que fos l'època de l'any adequada per a cada cosa. I que els tomàquets són d'estiu i ara a la tardor no era qüestió de plantar-los. Ells hi posaven molt bona voluntat en explicar-m'ho, però jo ja estava delerosa d'arribar a casa. I quan vaig arribar-hi, vaig baixar la meva taula d'hort urbà nou de trinca, al carrer amb un rètol: "Si algú el vol, ja el pot agafar, jo ja buscaré la felicitat per una altra banda. Deixem que cultivin els que en saben."
Vaig pujar a casa, vaig fer un bon foquet a la llar de foc i vaig agafar un llibre de Murakami i un trosset de xocolata... voleu més felicitat que aquesta?
L'endemà a les 7 del matí, ja no hi era. Algú se l'havia emportat. I els que parlaven de la felicitat que donen els horts, es veu que tenien molta raó perquè
vet aquí, com un sol hort, que encara no s'havia cultivat mai, va fer feliç a dues persones en un mateix dia.
