Proposta del mes d'agost.
La visita al museu Josep Aragay de Breda em va fer embadalir-me davant d'aquest dibuix. Em va venir al cap una expressió que ara no s'utilitza gaire, però que l'havíem dit molt i molt sovint. "Quedar-se amb un pam de nas". D'aquesta expressió en voldria treure el meu relat.
I a vosaltres, què us suggereix aquesta imatge de Josep Aragay?
Els campanars
Vivia en un poble que tenia dos campanars. No eren gaire lluny l'un de l'altre. Curiosament no tenia pas dues esglésies. El campanar romànic era el de l'església parroquial, abans un antic monestir, i l'altre campanar, tot i no ser tan antic, era el de l’església d'abans, que havia quedat en desús i ara reconstruïda, acollia al mateix temps l’Ajuntament i un museu d'un artista important pel país i sobretot pel poble.
Des que era petitona que deia que ella un dia volaria des d'un campanar fins a l'altre. Quan pujava les escales interiors del campanar i arribava a dalt, estirava els bracets i deia que volia arribar fins l'altre campanar. Tothom l’advertia, esclar, que les persones no poden volar.
Va crèixer i mai no es va desdir d'aquesta idea. Tothom li feia broma. Quin serà el dia que volaràs? Li preguntaven ben sovint.
Fins que un bon dia va posar data i va començar a contestar, el dia que faci 20 anys.
El dia que va fer 20 anys, la gent que eren al carrer i la van veure sortir volant, es van quedar, tots, amb un pam de nas.
Que s'hagués espavilat per posar-s'hi un pont de mico sense que ningú se n'adonés tenia més mèrit que deixar-s'hi anar intrèpidament.
Hi ha participat:
