Flors grogues

Voleien pètals de vent
com ales de papallona groga.
Pessigolleig ardent
d'onades que bateguen com cors
sobre la pell de la sorra.

Relats conjunts: Autoretrat amb un amic.

Raffaello Sanzio, 1518, Autoretrat amb un amic

Tinc una antiga adicció mai del tot oblidada que consisteix en continuar històries alienes. Si voleu saber d'on surt aquesta emprenyada tan sobtada del començament de la meva història, aneu a cal XeXu: Origen i continuació.

- Què????  Em perdones, dius? Quina barra que tens!!! Fora de la meva vista o tornaràs a rebre...
- Però si t'estaves disculpant!  Si deies que t'havies passat molt fotent-me un ventallot. I ara, per no res, et tornes a enfadar?
- Per no res, dius? Sí és que això ja passa de mida, és la sisena vegada que em copies la disfressa.
- Perdona, company, no te la copio, la complemento. Quina gràcia té un batman sense Robin?  O un os Yogui sense....
- No, si a sobre em voldràs convèncer! Fot el camp del meu davant!
- No penso marxar.
- Doncs me n'aniré jo!
- Tu mateix... tu sabràs el que vols. 
- Però és que no sé com t'ho fas? si avui, ni tant sols és carnestoltes,  i ningú sabia que jo vindria a aquesta festa...
- M'ofèn molt, però molt, tio, que creguis que t'espio, o que ho faig expressament per molestar o que tinc alguna estratègia.
- Home, a sobre t'ofens, però que et penses que sóc idiota? Com podria ser d'una altra manera?
- No dius tu mateix que no ho has dit a ningú?  Com podria espiar-te? Jo no faig res de res.
- I com pot ser?
- Doncs estic tan sorprès com tu! Reconec que m'ho prenc com un repte això sí. A veure si l'encerto, aquest cop. Però res més.
- I es pot saber com ho fas per encertar-la?  Un cop és casualitat, però 6 vegades, al menys 6 vegades, si no me n'oblido de cap, no pot ser casualitat
- Doncs sí te n'oblides una. La primera, com que no em coneixies de res, no t'hi vas ni fixar.
- 7 vegades?  T'han dit mai que ets un plasta monumental?
- Sí, m'ho han dit, però no puc evitar-ho. No vols saber quina era la setena? Bé la setena no, la primera...
- Digues, va!
- Era a l'escola, tu feies P5 i et vas disfressar de llapis. Jo feia primer i anava disfressat de goma d'esborrar Milan. Em va fer tanta il·lusió, estava tan content de tenir un llapis imaginari per poder esborrar i no sentir-me una goma inútil, que tota la vida vaig somiar continuar seguint les teves disfresses. El segon cop, que per a tu va ser el primer i t'ho vas prendre amb bon humor, vaig pensar que t'agradava...
- Però no te n'adones que molestes?
- No, per què et molesto?  Jo no faig res, em penso una disfressa i lliga amb la teva, no faig res, t'ho juro.
- No fas res? i ho dius així tant tranquil ... no sé ni què dir... estic en estat de xoc, m'he quedat a quadres, no entenc res, però et crec, perquè et veig sincer.
- Buf! menys mal que em creus...
- O sigui, la qüestió és que, que, que...  tu tens telepatia i em llegeixes els pensaments. 
- Jo? pobre de mi!  No t'ho creguis no... mai no he pensat una cosa així.
- Doncs potser això és la confirmació que la telepatia existeix. Mai no hi he cregut, però veig que existeix. Ara me n'adono, com no ho havia pensat abans?  7 vegades encertant la disfressa i a sobre així alegrement, com si fos tan fàcil... com un repte, a veure si l'encerto.... ostres amic meu, m'has d'explicar  com t'ho fas. Jo també vull saber-ho fer. Jo també vull ser telepàtic!!!
- Doncs no ho sé, no ho sé... a mi em surt així. Però, potser ets tu el telepàtic!
- No em vinguis amb històries, tu has estat insistent i pesat, i jo també puc ser-ho, no pararé fins que m'expliquis els secrets de la telepatia. Quedem per fer unes birres un dia d'aquest i m'ho expliques.
- D'acord! quedem, no sé ben bé què et sabré dir, però  quedem...

Quan es van trobar allà al carrer Verdi, i portaven la mateixa samarreta verd pistatxo, amb unes petjades d'uns peus dibuixats a la part de davant, texans negres i bambes fluorescents, no sabien si tornar-se  a atonyinar, fugir l'un de l'altre corrents o fer-se una abraçada.

************************************************************************************

Abans que en XeXu em donés idees, havia escrit això, que evidentment no té res a veure...

- Estigues quiet que quedaràs mogut!  Si fóssim al segle XXI, et dirien hiperactiu, amic meu.
- Jo ja et vaig dir que no servia per fer de model.
- Però és que et necessito. Si no em faig un autoretrat no sóc ningú, que no veus que tots els pintors se'l fan?
- Però, Raffaello, per fer-te un autoretrat, a mi no em necessites per a res. Deixa'm marxar, ja.
- No marxis, aquest serà el primer de tots els dobles retrats que penso fer.
- Però per què? Quina mania és aquesta? Amb mi no hi comptis més, eh? Un cop i prou!
- Què has sentit a dir, tu dels meus retrats?
- Que estan molt bé, però que copien  l'estil i la composició del retrat de La Gioconda de Leonardo da Vinci.
- Ho veus? Quines bestieses! mai no he copiat res, jo! Però tu no sé si saps, que ni el flipat del Leonardo, ni l'envejós del Miquel Àngelo, que no em pot veure, han pintat mai dels mais un doble retrat. I molt menys un doble retrat amb autoretrat. O sigui que no et mous d'aquí fins que no estigui llest.  Et faràs famós, amic! Passaràs a la història!!!
- Doncs afanyat que jo no tinc gaire paciència i en lloc d'un retrat doble, tindràs un mig retrat perquè tocaré el dos...

Tulipes grogues

De l'enyorança en fem color, 
de la protesta en nuem llaços
de la indignació, bufandes i mocadors.

Per a la tristesa i per l'amor tenim les flors.
- Llibertat! - criden els pètals
- Us volem a casa. - diuen els estams.
- Us estimem... - xiuxiueja el carpel.


PD: Passen els dies, però us seguim pensant com el primer dia. 

Sobre la sorra

Una fotografia de Barbollaire

I aleshores, 
el cel va canviar de colors. 
I ens deia que no hi ha oblit, 
ni distància que ens separi.

Sobre la sorra de l'ànima
les petjades com tresors
s'hi mantenen perennes. 

Recerca plàcida, passa a passa, 
d'un lloc encara desconegut, de trobada.

Marc

Marc de finestra
encès de llum i arbres
fugint de l'ombra.

Obro el ventall,

potencials de futur

per descobrir-me.

El Ter a Colomers

Contemplo ara, com baixa el riu.
I visc aquest moment present
com si fos perdurable.
Trajecte d'únic sentit, tal com la vida.

Em deixo portar,   
i només amb la mirada,
el corrent de l'aigua em duu vida avall.

Si m'agrada tant la vida que he viscut fins ara,
potser també estimaré la que em queda per viure.

Platja d'hivern

Encara és hivern. Si fos prou valenta, obriria la porta, correria per la sorra i em capbussaria al mar. 
Encara és hivern. Si fos prou criatura m'arrebossaria de sorra i després em rentaria de mar.
Encara és hivern. Si fos prou impacient, començaria a passar, per rebre les onades, mentre t'espero...

Tu sempre hi ets, estimat mar, i tu també m'esperes...