Flors a la paret

estampats a la paret de la Casa Amatller

Serà el meu temps singular, sense rellotge

el que ens dibuixarà a l'embolcall de l'ànima

tantes flors per obrir, 

tants borrons per esclatar,

tantes fulles per guarnir-nos.

I en aquest trajecte no necessitarem

cap bitllet de tornada.

Serem arreu al mateix temps,

serem tothora on volem ser.

Paraigüer

Paraigüer de la Casa Amatller

No hi posaré paraigües. 
Faré rams de flors gegants 
que rebin els visitants 
així que entrin per la porta: 
gira-sols o hibiscus, 
dàlies o hortènsies,
o clavells, de tija ben llarga.
Colors i olors de benvinguda.
L'abraçada d'arribada.

Textures de matinada

Una foto de Xavier Pujol

Tocaré  l'albada amb els dits

i sentiré canviar el color de la llum.

Passaré la meva mà par la mar

per sentir el so del batec silenciós.

Caminaré les platges

en cent matinades inexistents

que mai no es convertiran en dia.

I la claror a les branques dels arbres

serà el meu temps, singular, sense rellotge.

Paisatge

Damunt del mar, escuma blanca,
damunt del cel, núvols desfets.
Sobre les herbes, els pètals d'iris,
sobre del camp mil tons de verd.
Sobre la terra planeja el somni.
Trobarà lloc on aterrar?

Projecte acabat!

En Jordi Dorca ha estat l’autor real d’aquest recull. 

Ell ha escrit els haikus inicials, sota el títol "Haikus a trenc d'alba"  i els ha estructurat en les dues parts que formen el llibre. 

Li ha donat l’estructura i l’essència. Ell mateix ens explica què hi trobarem:  “Amor i solitud, amor i absència, amor i llibertat són els temes recurrents de la primera part del recull. En els poemes de la segona part hi domina –hi senyoreja, podríem dir – el tema de la mort: poemes d’amor i mort,  sobre l’instant fugaç, sobre l’eternitat, sobre l’esperança.” 

    

I jo primer vaig fer els dibuixos per il·lustrar-los i finalment vaig deixar-me envair pel seu vocabulari, per les seves metàfores i pels seus versos, i amb gran plaer, n’he seguit el fil. He respost amb un altre haiku, cadascun dels seus.

El tenim a punt de dur-lo a imprimir...

Passadís // Couloir de Pilar Valero

Divendres passat mentre em llegia dos poemes de la Pilar Valero, vaig jugar amb la tablet a interpretar-ne un en dibuix. 

Jo crec que, en la història del poema, guanya el color groc Van Gogh, i no sé si he aconseguit que en el meu dibuix també guanyi.

carme

Passadís

Pintaré amb grocs Van Gogh

la cambra que habito.

Esmicolaré ecos,

notes descalces

de simfonies prestades.

Posaré cuirassa

al laberint d'estàtues;

passadís de temps

que cobreix dies

amb capes de vellesa.

Tal vegada així apaivagui

el cor de la tragèdia,

conspiració velada,

màscara de llavis caiguts;

ferradura irònica,

de sort invertida.

..........................................................................Pilar Valero

Després,  el dissabte allà a la presentació, la Pilar ens va llegir un poema del seu llibre, traduït al francès,  com una primícia. Va dir que li feia il·lusió veure'ls traduïts al francès. I doncs jo, ara, n'hi regalo un altre. El mateix poema de la Pilar traduït per mi al francès.

Je paindrai en jaunes Van Gogh

la chambre où j'habite.

j'émietterai des échos,

notes dechaussées

de symphonies pretées.

J'habillerai en cuirasse

le labyrinthe de statues;

couloir du temps

qui couvre des jours

parmi des couches de vieillesse.

Peut-être ainsi j'apaiserai

le coeur de la tragédie,

conspiration voilée,

masque de lèvres tombés;

fer à cheval, ironique,

de chance inversée.

Badalona by night

Comença la nit amb la bellesa més subtil, que s'escampa arreu:

Hi ha la lluna
i el seu camí pel cel,
punt de trobada
de tants esguards.

També hi ha el mar
engolint la fosca, 
reflectint clarors.
Pentagrama d'onades
amb notes de llum.

La serralada que amaga tants misteris
i la ciutat desperta
que amb brogit i fanals
deixa en pausa, la nit.

I sobretot hi ha l'aire,
aquest aire que ho uneix tot
que ens uneix, a cada alè.
Respiro aire, 
respiro món.

Necessito l'aire per respirar-te.