Porta i figuera

D'una fotografia trobada a l'instagram de Doors&windows


Buscar el sentit
o empènyer fort la porta?
Passo el llindar.

Hivern al Passeig Maristany

La nostàlgia i el despullament de l'hivern
no apaguen la tendresa dels nostres passos.

L'esperança

S'alça ferma i vella, l'esperança,
sense esbalçar-se.

Amb la remor d'onades
i el perfum de ginesta.

És manté malgrat la guerra,
sense esbalçar-se.

Amb la il·lusió del futur més net
i de la claror i la transparència de l'aire.

Dibuixant la finestra

Viure, amb la tristesa tancada entre reixes,
viure-la, cada dia, sense que es noti gaire.
Gaudir dels moments, tot just, com apedaçant els dies.
Alegries que suren despullades per sobre un mar de pena.

La capseta de tresors - 3 - Roure que no vol marxar de la tardor

- Ja és hivern, roure, què fas amb totes les fulles a les branques?
- I què que sigui hivern? que no veus de quin color les tinc, les fulles?
- Les tens de color de tardor... no creus?
- Sí el color dura tota la tardor i tot l'hivern... color de tardor i d'hivern.
- No, roure, no, a l'hivern els arbres de fulla caduca quedeu despullats per protegir-vos millor del fred. A hores d'ara no hauries de tenir ni una sola fulla.
- Amb aquest solet, que fa, m'agrada tenir les fulles a punt per a rebre'l. 
- Són boniques les teves fulles al sol d'hivern.
- Ho veus?  Quan són seques, ja no hi ha perill de gelades, no hi ha cap risc. Puc mantenir el meu vestit de tardor tot l'hivern.
- Et vindré a veure al final d'hivern a veure com tens les fulles i a veure com t'ho fas amb les fulles velles i els borrons nous.
- Vine quan vulguis, jo em quedo amb el vestit de tardor fins que la primavera em vagi teixint el nou vestit d'estiu.  
- Quants colors hi veig en les teves fulles, impossible comptar-los  i descriure'ls. Me les emporto a la capseta dels tresors.

La capseta de tresors - 2 - Vimetera groga

No el vaig reconèixer, així despullat.  Però es feia mirar amb les seves branques totalment grogues, tan brillants al sol de migdia.

- No et conec, arbre, però et duré amb mi cap a la meva capseta de tresors, perquè vull saber com et dius i qui ets.

El meu mòbil és una mica desastre com a càmera de fotos. No ha quedat gens afavorit. Era preciós.

Una persona amiga, em va resoldre l'enigma de l'arbre. No era pas un arbre desconegut. Era, és un desmai groc, un salze groc, una vimetera groga... tots aquests noms i més podria tenir.

Vimetera groga, bonica, cap a la capseta de tresors...  

En aquests dies, el fet de ser groc feia que l'estimés especialment. 
Les vimeteres grogues seran sempre nostres!

La capseta de tresors - 1 - escorça de bedoll

Quan era molt petita, tenia una capseta de tresors. En realitat hauria d'aclarir que el que creia que tot allò eren tresors per a mi, era el meu pare. En veure que guardava petites coses que m'agradaven, ell li va donar aquest nom que jo vaig acceptar i adoptar, per sempre més. Eren coses que no tenien un especial valor per a mi. Però que no volia llençar ni perdre. Hi recordo petites figures de plàstic, el minúscul rei que sortia de dins del tortell de reis, un plomall en miniatura que va sortir d'un conte d'aquells troquelats que es deia "La ardilla hacendosa"... i més i més. Una capseta plena. Me les mirava. No hi jugava. I les tornava a guardar.

Tresors o coses inútils? No sabia trobar-hi la diferència.

Fa uns dies vaig anar a fer una  passejada sola, per un lloc conegut, hi havia anat moltes vegades de petita i poques vegades de gran. Feia molt que no hi anava, I passejar sola, amb els records al cap i al mateix temps la immensa diferència del paisatge als ulls, va ser estimulant i emocionalment molt ric i terapèutic.

Hi havia bedolls (o beços com en diuen allà) a la vora del camí. Vaig recordar com fa molts anys el meu primer mestre de muntanya, ens va ensenyar a "pelar els beços" treure'n un tros d'escorça per fer atuells  per menjar. Plats, o safates per deixar els aliments en un indret net i llis.  Em va semblar màgic poder fer aquestes coses. 

Mentre passejava, em mirava l'escorça blanca, llisa i preciosa dels beços. Vaig trobar en la fotografia,  una mena de robatori acceptable i vaig pensar en el mòbil,  en l'instagram o en el blog com en unes noves capsetes de tresors, per guardar allò que no serveix de gaire, però que és bonic i alimenta l'ànima.

Com deixar enrere l'avidesa de "quedar-se" d'alguna manera amb la bellesa més inacessible?