- Hola, bon dia, Roser, com estàs?
- Molt bé, esperant aquesta noia amb candeletes, a part del seu lloc de treball, que teníem vacant, avui ens ha plegat una altra noia que tot de sobte ha decidit marxar amb el seu xicot al poble d'ell, crec que a Extremadura. Massa lluny per continuar treballant aquí - va riure la Roser.
- Doncs mira, aquesta és la Maria, que té moltes ganes d'aprendre i de treballar.
- Hola, - va dir la Maria- espero aprendre aviat, encara no sé quina feina he de fer en un lloc tan bonic.
- Aquest és un petit hotel amb encant o també ens diuen casa rural, tenim poques habitacions, però com que estem apartats de tot arreu, les persones es queden a menjar aquí, sobretot a sopar. I tu si vols també et pots quedar. Tenim habitacions pel servei.
- M'hauré de quedar, ja que no tinc mitjà de transport per a venir fins aquí, cada dia, i menys a la nit.
- Sí, això passa sovint i per això hem guardat habitacions pel servei.
- Per cert, jo conec altres noies que busquen feina, si voleu us puc posar en contacte amb elles. Podria fer-ho saber a la Tensi i ella segur que us troba algú.
- Per què no? És una bona idea. Tu i la noia que substituirà a la Lluïsa, us encarregareu de fer les habitacions i els esmorzars al matí i de servir els sopars a la nit. Del migdia me n'encarrego jo sola. Ara, si vols t'ensenyo l'edifici, tant els teus lloc de treball, com les habitacions.
- Doncs jo ja us deixo. Maria, et deixo en bones mans. Roser, penso i espero que en quedaràs contenta.
- Adéu bonica i moltes gràcies per tot.
I després d'aquesta curta conversa, va començar la visita a l'hotelet. La Maria explicant que faria tot el que podria per aprendre ben de pressa i la Roser, explicant els llocs i les feines.
Però… no continuarem amb la visita, perquè se'ns ha acabat el temps.

Com que ja em vas comentar les teves reticències a augmentar el nombre de protagonistes d'aquesta història, no crec que m'equivoqui gaire si auguro que la Maria i la Cati tornaran a coincidir ben aviat. ;-)
ResponEliminaBon repte, aquest d'explicar el que passa durant deu minuts. Te n'has sortit molt bé i sembla que, si no hi ha cap sorpresa més endavant, la Maria ha fet sort amb la nova feina.
Bon cap de setmana!
A veure com els hi va…
EliminaBona setmana, Mc!
No sé per què però penso com en Mac, que es trobaran aquí, treballant juntes.
ResponEliminaSembla molt bonic aquest espai per quedar-s'hi i fins i tot treballar-hi.
Aferradetes, preciosa.
Aquesta història se m'està allargant més del que pensava. Potser no la sabré acabar! 😅
EliminaAferradetes, preciosa…
Les cases rurals són idíl·liques, treballar-hi no sé si tant.
ResponEliminaNo sé pas si n'hi ha cap de feina idil·lica…
EliminaSegur que la Maria se'n sortirà molt bé amb la feina, i més en aquest lloc que desprèn tanta calma. Com en Mc i la Paula, també crec que amb la Cati acabaran coincidint aquí.
ResponEliminaTe n'estàs sortint molt bé amb la continuació de la història. No he entrat gaire aquests dies, estic una mica desconnectada, però he anat llegint els teus posts. És una bona notícia saber que l'abusador ja està detingut ;-)
Abraçades, Carme.
Si ho teniu tots tan clar, per què no… sembla que tot ho facilita, oi?
EliminaAbraçades, Núria!
Diguem "peculiar", però ja saps que de vegades faig "enllaços estranys"...
ResponEliminaEl teu escrit, juntament amb la foto, m'ha fet pensar de seguida en "L'Elionor" d'en Miquel Martí i Pol.
Ja saps, aquell poema que comença:
"L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". "
Tot i que la teva història no va per aquí, però mira, ha anat així.
(Estic fatal, ho sé)
Una abraçada enorme Carme
L'Elionor és un poema que sempre m'ha emocionat molt. Hauria pogut posar una fotografia de la fàbrica La Blava, de Roda, per acabar-ho d'arrodonir. I fer que la Maria treballés allà, encara que a l'actualitat estigui en runes.
EliminaAquests "enllaços estranys", jo diria que els fem tots, tan si ho diem, com si no. Gràcies per explicar-ho.
Abraçada gegant!