Balcó


L'Èlia, quan anava a casa de la seva germana, es delia per aquell balcó, li agradava l'ombra de la persiana i li agradava mirar el carrer i els vianants i el tràfec dels botiguers i de resquitllada la plaça. Aquí voldria viure jo, pensava sempre.

Ella, però, vivia en un petit nucli apartat del poble, on hi havia una masia, una teuleria, un bar i cinc habitatges. Dos dels quals pertanyien a la seva família i hi vivien tot l'any els altres eren de lloguer, de vacances.  

L'Èlia portava el bar, servia refrescos, i algunes coses de menjar, sobretot pels treballadors de la bòbila, però també pels passants, pels excursionistes, pels estiuejants.

A ella no li agradava gens viure allà i encara menys servir al bar tot el sant dia, s'hi avorria i sempre veia les mateixes cares i sentia les mateixes paraules. El seu pare treballava a la bòbila i la mare s’ocupava de la casa, del menjar, de l'hort i de tenir cura de l’àvia. El seu germà estudiava, la seva germana gran s'havia casat amb un estiuejant de ciutat i només ella podia mantenir el bar obert. I li havien dit sempre que aquell bar era necessari, tant per la família com pels treballadors.

Els seus pares l'havien educat i malgrat que l'havien cuidat molt bé,  l'havien educat com una noia que havia de tenir cura de tots i de tothom que la necessités. 

Ella somiava els carrers i les botigues de ciutat i s'imaginava que en lloc de servir cafès i gasoses despatxaria en una merceria envoltada de fils i llanes i cintes de colors o en una botiga de roba on vendria  teles de tota mena, al detall, venudes a metres.

Quantes vegades a la seva vida havia rumiat i rumiat i planejat i planificat que marxaria? Ni ella mateixa ho sabia. Sabia que sempre acabava decidint de quedar-se.  Qui o què l'empenyia a decidir sempre en contra d'ella mateixa? No ho sabia, sabia què triava, però no sabia qui triava, triava ella? O triava algun titellaire benintencionat en forma de pare o mare que la feia pensar i parlar com ell volia?

En Jep era un treballador que sempre li anava al darrere i a ella no li agradava gaire, però poc a poc se la va anar guanyant, tampoc tenia gaires persones per conversar i després de compartir tantes xerrades, el Jep va saber com fer-la decidir. Va buscar feina en un magatzem, a ciutat,  i li va dir que marxava. Que si es volia casar amb ell podien marxar junts.

I ella va triar marxar, amb en Jep.  Les coses no van ser mai com ella havia somiat. Ella pensava que havia triat el que ella volia, però era realment era allò el que ella volia? I realment havia triat ella?

Comentaris

  1. Aquest relat m'ha fet venir al cap una frase d'en Pedrolo que segur que coneixes: "La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres". Crec que, ni primer amb els pares ni després amb en Jep, l'Èlia no ha estat mai realment lliure. De totes maneres, el seu no és un cas extraordinari ni únic, sovint les circumstàncies que ens rodegen (digues-li obligacions, digues-li responsabilitats) es converteixen en una mena de gàbia que ens impedeix volar tal com voldríem. Viure en societat també és això i no tothom té la capacitat o la possibilitat de trencar els barrots d'aquesta gàbia... per desgràcia.

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que la conec la frase! Sempre m'ha agradat molt. M'agrada que me la recordis.

      No és cap cas extraordinari, és cert, jo crec que en diferents mesures, són coses que ens passen a tots. I també penso que hauríem d'aprendre i d'agafar eines per a poder tenir aquesta capacitat o possibilitat de trencar els barrots de la gàbia, que nosaltes mateixos ens hem fabricat.

      Bon diumenge, Mc!

      Elimina
  2. És un relat molt bonic i emotiu. Parla de temes que molta gent pot entendre: voler viure una vida diferent, sentir-se obligada a fer el que esperen els altres, i no saber si les decisions que pren són realment seves. L’Èlia és bona, intel·ligent, però es troba atrapada en una vida que no ha triat del tot. El final deixa un regust trist, perquè tot i que sembla que escull, no sabem si ho fa per ella o per no decebre ningú. És una història senzilla però molt profunda. M'agrada!

    Salutacions, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Jordi, fas una molt bona interpretació, sovint quan triem, en coses importants, triem bastant codicionats.
      Moltes gràcies!
      Una abraçada, Jordi!

      Elimina
  3. Hi ha molt poques persones que facin allò que han triat ells, sempre hi ha alguna cosa que et condiciona per a no volar tan alt com voldries, si no és per una cosa, és per una altra...
    Una mica trista la teva història, però ben real.
    Aferradetes, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també la trobo real. L vida és bastant així. Una mica trista.

      Aferradetes, bonica.

      Elimina
  4. Bueno no siempre salen las cosas como uno piensa.

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no sempre.
      Poques vegades surten les coses com les havíem pensat.
      Una abraçada

      Elimina
  5. Entre el lliure albir i el determinisme, és on ens movem tots. Però jo sí que tinc clara una cosa: la feina, l'ofici, són "la murada d'una presó", que he llegit alguna vegada. Només la vocació d'escriure, de crear, és la llibertat per a mi. Però "Ets poeta, moriràs sense una pesseta".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per això escrivim, perquè no podem fer que el món i la vida siguin com ens agradaria i escrivim el què volem, lliurement, en aquest espai sí.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars