Relats d'estiu de la Carme: mes d'agost. El banc mágic

Mural a Penelles - una fotografia de Fra Miquel

 Si us voleu afegir a la meva proposta d'agost, sereu tan benvinguts com ho sou sempre.

Han participat:

1.-  chica

2.- Sean Jeating

3.- Paula

4.- Sean Jeating (el final de la història)

5.- Artur

6.- McAbeu

7.- Núria de Espinosa

8.- Núria L. Aroca

La nena més petita de la darrera casa del carrer, estava molt enrabiada perquè no la deixaven anar amb les seves germanes grans a les activitats programades al poble per aquell estiu.  Però ja podia plorar i cridar i picar de peus, que els seus pares no baixaven del burro.

Per més enrabiada que estigués i per més que volgués marxar ben lluny de casa, no les tenia totes i tot just va girar la cantonada i es va asseure en aquell banc, amb els braços creuats i cara d'enfadada. Encara no sabia llegir, i no va poder pas veure el que deia  just a sobre del banc. 

Va passar una noia, la va veure i la va reconèixer.

- Hola xiqueta, que et puc ajudar en alguna cosa? Vols que t'acompanyi a casa teva?

- NO!

- Ets petita i no pots anar sola,  vinga va, tornem cap a casa.

- NO!

- Saps on  vaig ara? 

- NO!

- Vaig a la biblioteca a explicar contes, si em deixes que t'acompanyi a casa, demanarem permís als teus pares per a que vinguis a escoltar el conte.

- No em deixaran venir….

- Provem-ho, ells em coneixen i els prometré que t'acompanyaré a  casa de tornada.

- No em deixaran venir…

- Deixem que la màgia del banc faci la seva feina…

- Aquest banc és màgic? 

- Sí, i tant, sempre fa la màgia de crear noves experiències.

- No sé què vols dir.

- T'ho explico mentre anem tirant cap a casa teva.

Un record fals

La Maria i la Cati es van anar explicant moltes coses. La Cati es va adonar mes que mai, de la sort que havia tingut. Ja que ella no havia patit mai abusos ni maltractaments i l'havien pogut deslliurar abans que fossin reals. En canvi la Maria tenia un munt de records terribles, de maltractes de tota mena. Principalment per part dels seus pares que eren molt joves i plens d'addiccions de les més perilloses. Ella i la seva germana havien patit pallisses i ferides de totes menes.

Quan la Maria li va preguntar si només tenia mals records o bé si en tenia algun de bo, per a poder agafar-s'hi.  Ella no sabia com respondre. No estava gens segura que els records des que l'ADD l'havia ajudada, servissin, ja que sempre havia tingut tanta  por i tanta ansietat que no els havia comptbilitzat com a bons records. La Cati va dir:

- No, no, jo volia dir d'abans, de la teva infantesa.

- Tampoc no sé què dir-te, tinc un record d'una tarda molt bonica. Va ser un cop que la meva germana més gran i jo vam passar un parell d'hores en un parc infantil. Vam poder pujar a tot arreu: gronxadors de tota mena, tobogans i tirolines i també hi havia una àvia que portava una bossa plena de berenars de diferents tipus i que a part de donar-los als seus nets, els compartia també amb altres criatures. I, com que no teníem res a perdre, ens vam atrevir a demanr-n'hi i sí, ens va donar galetes de xocolata, i un grapat de maduixes i nabius. Vam xalar de valent. 

- Doncs sí que és un record bonic… 

- Però, saps què? Que la meva germana em diu que no va ser així. Que després de passar de llarg del parc uns quants dies, per por que ens peguessin si trigàvem massa i de veure que aquella senyora sempre portava molt de berenar per a repartir,  un dia sí que ens vam atrevir a acostar-nos-hi i ens va donar berenar, però no ens vam atrevir mai a quedar-nos al parc. Teníem por. Tot just uns pocs minuts i un parell de baixades pel tobogan i prou. Jo en canvi recordo, com si hi haguèssim passat molta estona i ja no m'atreveixo a dir moltes vegades, perquè sé que no és cert.

- El teu cervell ha fabricat un record bonic. Guarda-te'l bé! Si tu el tens, Maria, és ben teu i no te'l pot prendre, ningú.

Cati, Araceli, Maia, Fàtima i Roan

Al mateix dia que la Maria havia començat la feina,  al primer pis d'acollida va arribar la notícia, que allà, a la mateixa casa rural, necessitaven una altra persona.  La Tensi hauria volgut donar la feina a la Cati, perquè era la seva amiga, però també era la darrera arribada i no creia pas que això fos possible.

Va arribar al pis i ho va exposar clarament davant de tothom.  La seva veu era suau i ferma a la vegada. Volia que tot s'entengués bé i que decidissin el millor per a tots. La Fàtima va dir tot obrint la finestra  i deixant entrar olors ben primaverals, que ella era i volia continuar essent perruquera, va dir que ja tenia un parell d'entrevistes concertades i que es quedava amb aquests processos de selecció d'unes cadenes de perruqueria molt conegudes. L'Araceli estava en periode de prova en una empresa de neteja. I la Maia era mestra d'escola bressol i volia tornar a la mateixa feina. Ella deia que no es podien permetre deixar escapar cap feina i que fos la que fos l'havien d'agafar i que si ningú no podia amb aquesta feina,  ella l'agafaria, però que si la Cati volia, ella esperaria un feina de mestra, que segur que fent subsitucions no trigaria gaire a trobar-la.  En Roan, ja s'anava espavilant, a ell li agradaven les màquines, li era igual arreglar un cotxe que una màquina de rentar que un aspirador, fins i tot un interruptor  o  un llum… i per allà, per aquells verals, ja el començaven a conèixer una mica, com a un "manetes" que podia  amb tot. Tenia un riure contagiós i encara que només fos per això, ja queia bé a tothom.

I d'aquesta manera,  al cap de pocs dies la Maria i la Cati es van tornar a trobar.  Quan la Cati va arribar a l'hotelet, i va començar la feina, tot li semblava fantàstic, gaudia del tacte suau dels llençols nets en fer els llits, de les olors del jardí que entraven per les finestres i balconades obertes i de la temperatura tan agradable de primavera i de la veu de la Maria que cantussejava tot el dia, mentre treballaven totes dues.

Treballaven juntes, compartien habitació i també temps lliure i d'aquest manera es van anar coneixent força bé,  en molt poc temps.

- Quina sort haver trobat una amiga tan aviat,  va dir la Cati.

Els 10 primers minuts a la feina

 - Hola, bon dia, Roser, com estàs?

- Molt bé, esperant aquesta noia amb candeletes, a part del seu lloc de treball, que teníem vacant, avui ens ha plegat una altra noia que tot de sobte ha decidit marxar amb el seu xicot al poble d'ell, crec que a Extremadura. Massa lluny per continuar treballant aquí - va riure la Roser.

- Doncs mira, aquesta és la Maria, que té moltes ganes d'aprendre i de treballar.  

- Hola, - va dir la Maria-  espero aprendre aviat, encara no sé quina feina he de fer en un lloc tan bonic.

- Aquest és un petit hotel amb encant o també ens diuen casa rural, tenim poques habitacions, però com que estem apartats de tot arreu, les persones es queden a menjar aquí, sobretot a sopar. I tu si vols també et pots quedar. Tenim habitacions pel servei.

- M'hauré de quedar, ja que no tinc mitjà de transport per a venir fins aquí, cada dia, i menys a la nit.

- Sí, això passa sovint i per això hem guardat habitacions pel servei.

- Per cert, jo conec altres noies que busquen feina, si voleu us puc posar en contacte amb elles.  Podria fer-ho saber a la Tensi i ella segur que us troba algú.

- Per què no? És una bona idea. Tu i la noia que substituirà a la Lluïsa, us encarregareu de fer les habitacions i els esmorzars al matí i de servir els sopars a la nit.  Del migdia me n'encarrego jo sola. Ara, si vols t'ensenyo l'edifici, tant els teus lloc de treball, com les habitacions.

- Doncs jo ja us deixo. Maria, et deixo en bones mans.  Roser, penso i espero que en quedaràs contenta.

- Adéu bonica i moltes gràcies per tot.

I després d'aquesta curta conversa, va començar la visita a l'hotelet. La Maria explicant que faria tot el que podria per aprendre ben de pressa i la Roser, explicant els llocs i les feines. 

Però… no continuarem amb la visita, perquè se'ns ha acabat el temps.

Quan...

 

Quan va obrir la porta tot era diferent. La Cati no s'esperava pas la gran notícia que podia tornar a canviar la seva vida altre cop. Va aparèixer la Tensi amb una cara riallera dient: l'han detingut, l'han detingut!  La Cati no sabia a qui havien detingut… i tenia por que fos al seu pare i que això fos un problema afegit.

- A qui han detingut?

- Al traficant de dones, al abusador, al parent del teu pare!

- Ah! Me n'alegro molt, si havia fet tants disbarats, molt millor així.

- Si tu estaves prou bé amb el teu pare, abans que acceptés aquest idea del seu parent, ara pots tornar-hi sense perill.

 - El meu pare no em tractava pas malament, però ja que he fugit, m'estimo més primer organitzar-me la vida i després ja em posaré en contacte amb ell.

- Però potser el faràs patir inútilment, no?

- Inútilment? M'hauria llençat a la boca del lleó… sense dubtar-ho. I tot i que vull pensar que ell no sabia res de les males intencions del seu parent, tampoc n'estic ben segura.  Les jerarquies familiars i d'edat són molt importants per a ell i podria fer un altre disbarat. Ara ja no penso fer mai més cas del que em digui. M'he d'espavilar sola i fer la meva vida com jo vulgui.

- D'acord, doncs. Si ell em pregunta per tu, com va fer el primer dia, jo no sé res.

Quan, la Maria, va obrir la porta tot era diferent.  El seu nou pis i les seves companyes que havien viscut també males experiències com ella, la van acollir càlidament. I ella els va explicar la por de quedar-se desprotegida i de trobar altra vegada algú que li fes mal.

- A vosaltres no us passa,  que encara teniu por?

- Doncs, sií que ens va passar, al començament, esclar, però ara estem tranquil·les i contentes de ser on som. Maria, només és una qüestió de dies. La por passarà sense adonar-te'n.

- Em fa por no saber fer bé la feina, quedar-me sense feina, no tenir diners i també trobar persones que em tornin a maltractar.

- Ningú sap fer la feina el primer dia, ja n'aprendràs!

- Això espero! Començo demà.

- T'hi acompanyaré.  Em coneixen i així us presentaré.

- Això m'ajudarà molt! Moltes gràcies!

Posta de sol

En Miquel i en Joel, van aprofitat el viatge de retorn per portar la Maria a Olot.

- Deus estar contenta de tornar-te a organitzar la vida per tu mateixa i quina sort que les teves amigues tinguin lloc al seu pis compartit.

- Pse… estic contenta de tenir feina, però em sento com abandonada de nou. Tinc por de no sortir-me'n.

- No estaràs sola, tens les amigues i si necessites res, nosaltres hi som.

- Sí, però no és el mateix, fins ara estava molt protegida i ara torno a tenir por.

- Buscarem la millor manera d'ajudar-te a vèncer aquesta teva por.

 

Orenetes

Cada tarda venen les orenetes,

a les branques més altes de la nostra alzina morta.

Potser la vetllen o potser li donen vida.

Alço el cap i l'esquelet de fusta

encara ens recorda com era ella.

Alzina mare de tantes altres 

I una mica mare nostra 

ens aixoplugava del sol d'estiu

I ens feia acollidor un pati

Que sense ella semblara  desert.