Olives

Una branca es mou al vent.

Les fulles grises i verdes,

i les olives penjant.

Ben grosses i ben madures,

potser les han oblidat.

Lletres i fils d'hivern: Porta a Vilopriu

En obrir la porta...

els carrers del poble estaven completament buits,  quina pau i quina calma!

Vaig tornar a entrar a dins i vaig parlar amb la Júlia.

- Júlia tu no recordes aquest poble, l'altra vegada que vam llogar la casa,  amb més moviment, amb més gent, amb nens jugant pel carrer?

- Sí,  però d'això ja fa molt anys,  les coses canvien,  aquells nens ja deuen ser grans.

- Som a tocar de l'esglèsia i no sento les campanes...  això també ha canviat.

- Sí, quina llàstima!

Sense nens, sense gent, sense botigues, sense campanes,  aquell poble semblava un altre, a mi no m'agradava tant,  ho trobava tot mort,  en canvi la Júlia va dir:

- Quan tingui uns dies de vacances hi vindré, tota sola per llegir i escriure sense sorolls ni interrupcions.

 

La biblioteca dels animals

He manllevat un dibuix de la Joana i el títol també

La Sira, tenia sis anys i s'havia d'estar a la biblioteca de l'escola mentre esperava que el seu germà gran acabés la classe de l'extrescolar que feia, de karate. Ella també s'havia apuntat a fer karate, amb el grup dels petits, esclar, però no li havia agradat gaire. No li agradava allò que li feien fer i li semblava que no aprendria mai tots aquells moviments. El seu germà, en canvi, n'estava ben content.  Els seus pares li havien dit que si no volia fer karate, s'hauria d'esperar a la biblioteca, fins que sortís el seu germà. 

No és pas  que a la Sira li agradés gaire, però sí que preferia la biblioteca al karate. Una tarda, quan ja s'havia llegit tres contes i ja no volia llegir més, va pensar en dibuixar. Va mirar a seu voltant a veure si trobava inspiració i tot de cop li va semblar que els nens i nenes  que estaven al seu voltant, tenien aspecte d'animals.  En Pau semblava un esquirolet, amb el llibre ben agafat amb les dues mans i la seva cara viva i eixerida i aquells cabells que se li posven drets com si fossin dues orelles. I va dibuixar un esquirol llegint un conte. I la Laia que estava dreta mirant cap a tot arreu menys cap al llibre, li va semblar un ànec xafarder… i el petit Roger  que s'havia estirat a terra  li semblava  un cuc. Sí, en aquesta biblioteca fins i tot els cucs llegien.

- Ara em dibuixaré a mi - va pensar -  a quin animal m'assemblo?  No ho sé pas….  I rumiant,  rumiant, va aparèixer el seu germà a buscar-la.

- Mira Raül, la biblioteca dels animals. 

- Que bonic, aquest dibuix, Sira, en podríem escriure un conte.

Pd: aquesta darrera frase és la que jo vaig dir en veure el dibuix de la Joana, la resta és tot inventat.

Damunt del prat

Quan s'amaguen les paraules

les busco entre la pluja, la neu o la boira,

per estendre-les bé, a ple sol.

Damunt de prat, vora del bosc,

a mig camí de la carena

les paraules creixeran

alimentades de cel i de núvols blancs.

Quan s'amaguen les paraules,

els versos poden ser, només, una imatge.

 

Lletres i fils d'hivern: La porta del sol i de la lluna

Una porta a Cefalú, Sicília. 2016.

En obrir la porta...

Vaig veure el conill rosa, fugint amb les meves arracades de lluna. 

No em calen, jo no en porto. 

Les arracades de sol pesen massa i em fan molta calor.  

Tant si miro pel forat del sol com pel  forat de la lluna, 

em veig a mi mateixa, sempre, sense arracades.

Feliç coincidència.

Pd: he volgut recordar què havia escrit jo, fa gairebé 10 anys sobre aquesta porta dibuixada i el resultat de la meva  curiositat ha estat una mena de continuació… 

Entre les branques del nesprer

Entre les branques del nesprer, 

surt i s'amaga la lluna.

Me la miro rere els vidres, 

com si fos una companyia, un lligam.

La veus? 

Estira el fil de llum i 

sentiràs els meus mots silenciosos.

Borda i xiprer

Camins en silenci, 

records amagats dins les pedres.

Parets amigues.

Tant de bo que el nou any també ho fos. 

Absències inevitables,

d'altres que no en són tant.

Refem lligams sense presses

i que durin tot el que puguin durar.