La roca de la Roca dels moros

Centre d'interpretació de les pintures rupestres d'El Cogul, tradicionalment anomenat La Roca dels moros

I si no cal?

I si no cal, treure els obstacles

per a construir la teva vida?

Passa-hi per sobre...

Caminem sols

 

Una fotografia de Miquel Àngel Vich

Al final camino sol.

El temps és com un mar agitat
que m' inquieta.
La grisor dels núvols
em fa oblidar
aquella vida viscuda
de colors tan brillants.

Però camino sempre
per la línia fina
que separa la pau i la solitud.
Sobre la sorra dels dies
segura i incerta a la vegada.
Les petjades, aquí on soc
no duraran ni un instant.

Relats conjunts de Juny: Flatiron segona part

Estimats lectors i amics dels Relats Conjunts:

En Far i la Bei,  en Cizi i la Dot m'han demanat si podien ells també participar als Relats Conjunts. He acceptat les seves històries i us les he recopilat aquí sota.

Bei: 

No em puc estar d’explicar-ho, i és que tot va ser molt impactant: nosaltres vam presenciar en directe com el famós investigador privat Henry, era segrestat per la mateixa mort i el feia desaparèixer xuclat, tant per ella mateixa, com per la foscor que hi havia. Mai més se n'ha sabut res, ni tampoc s'han trobat les seves restes.

Far: 

Aquesta fotografia em recorda molt aquell cas que vam viure nosaltres: aquell detectiu anomenat Henry, es va trobar amb una dona , que es veu que l'estava esperant i van fugir tots dos, van deixar-ho tot, feina i família i van marxar qui sap a on i de moment han aconseguit escapar dels seus buscadors, perquè no se n'ha sabut res més.

Cizi:

Aquesta imatge no m'evoca gaire res…  sí, que vam passar per l'edifici aquest,  el Flatiron, però  no, no era pas en un moment com aquest, ni era tant de nit, ni hi havia boira i només vam veure un senyor amb barret, que va caminar tranquil·lament fins a desaparèixer en la fosca que anava avançant. Jo no vaig veure cap dona, ni vaig sentir cap conversa.

Dor: 

Qui s'havia d'imaginar que me'l trobaria a ell,  a NY i passant, tots dos en el mateix moment, per sota del Flatiron. Jo anava amb gent i havíem de dissimular. No ens podíem aturar, ni saludar-nos ni res. Ell va girar cua ràpidament i va parlar amb la primera desconeguda que va trobar per no captar l'atenció dels meus acompanyants. Ah! I per descomptat que no es diu Henry, però no descobriré pas el seu nom. Si vam sortir airosos de la trobada impensada, podem continuaran veient-nos, com sempre. Què més podríem demanar? I què coi ha d'haver desaparegut! Si dijous passat mateix, encara ens vam veure. Són uns flipats.

Galls-gallerets

Dibuix d'una fotografia de la Núria L. Aroca

Em quedo amb la joia del vermell.

Efímer però valent.

Fràgil però potent.

I ressegueixo els colors dels pètals

amb els dits, per fer-los més meus.

Relats Conjunts de Juny: El Flatiron

«The Flatiron» (Edward Steichen – 1904)

Feia 5 dies que visitaven Nova York,  la Bei ja tenia ganes de tornar cap a casa, però en Cizi i la Dor no pensaven pas marxar, havien decidit que la visita duraria deu dies i deu dies pensaven quedar-se. En Far mai no hauria deixat marxar sola a la Bei i dubtava, però al final i per no espatllar el viatge, la va convèncer de quedar-se.

I aquell vespre, just a la meitat del viatge, quan passaven prop del Flatiron, les coses es van complicar i tots plegats van creure que eren dins d'una pel·lícula. Van veure un home prou jove, encara, semblava el típic detectiu de les pel·lícules, que cercava amb un cert neguit i impaciència, alguna cosa. La boira no els deixava veure ben clar què passava, però fins i tot en Far va fer -hi broma, "Ei, nois! Que no podíem marxar de NY, sense ficar-nos dintre d'una peli!” La Bei no estava per bromes i el va fer callar, mentre s'adonava que una dona molt estranya vestida de vermell  deia: "Que potser em busques a mi, Henry?"

I sense saber ben bé ni com ni què, es van esvair tots dos, com si se'ls  hagués empassat la boira.

Van tornar cap al seu apartament llogat per dies,  bastant espantats. I quan volien entendre el què havia passat, resultava que cadascú ho recordava de la seva manera. 

La Dor deia: no sigueu tan espantadissos, simplement han fugit carrer enllà. S'han ben trobat aquell parell, aneu a saber,  potser era una meuca professional que buscava clients i han marxat sense fer-se notar gaire.

En Cizi deia: però que no has sentit clarament que li deia “Henry”? Aquests ja es coneixien d'abans. Devien ser amics o amants, ves a saber. I a nosaltres, què ens importa?

La Bei deia: com podeu dir aquestes bajanades? aquella dona tenia la mirada de gel i era la mort que se l'ha endut amb ella.

I en Far reclamava una mica de seny i objectivitat. Bei, no has pogut veure cap mirada de gel, perquè hi havia una boira terrible,  que només deixava entreveure les siluetes.

Això tu, que no hi veus tres en un ruc. Entre la boira, una mirada grisa i brillant com el gel es veia perfectament. Tampoc era tan espessa,  si gairebé no n'hi havia, de boira!

A veure, gent, defensava em Far, mirem bé: hi ha els fets objectius:

1-. Hi havia un home.  (I tu com ho saps que era un home, si dius que hi havia tanta boira i si era una dona?)

2-. Portava barret (I si era gorra? O era una caputxa?…. És que amb la boira..)

3-. Hi havia boira espessa…. (Tampoc tanta)

4-. Més tard apareix la dona (doncs jo no he vist cap dona)

5-. Anava de vermell (apa!  He vist perfectament que anava de blau)

La Bei diu: et descuides coses…

6-. Li ha dit: que em busques, Henry?  (Coi de Bei! Jo no he sentit res)

7-. Han desaparegut sense deixar rastre (Han marxat i prou)

Sabeu què us dic? Que jo me'n torno a casa i que de fets objectius no n'hi ha cap. Potser poden ser-hi en el moment que passen, no n'estic segura, però després es fonen com si fossin de gel. Acaba de passar i ningú de nosaltres  ho hem vist igual. I quan arribarem a casa, hi haurà quatre versions totalment diferents i cap realitat objectiva: ni una.

La premsa de l’endemà, però, parlava de la desaparició del famós detectiu que tothom anomenava Henry, encara que se sabia segur que era un pseudònim.

Ullastret

Cada dia són més curts el mesos i les hores.

Cada dia són més estrets i plens tots els espais.

Busco el silenci  i les hores llargues

i que passi més pausat el temps que queda.

Blanqueta de la col

Blanqueta,  et vaig conèixer a casa de la Núria,  no sabia si t'havia vist mai o no,  però potser sí, de papallones blanques prou que n'havia vist alguna,  diverses vegades.

Avui mateix, tot collint nespres amb la Joana,  al mateix moment n'he vist dues, una bastant propera i l'altra més llunyana,  totes dues blanques  i en desaparèixer aquestes dues,  immediatament dues més,  aquest cop marrons,  qui sap si eren brunes de bosc.  No hi entenc gens de papallones,  però tenen uns noms molt bonics.