Dia 19: Mirant les meves mans …

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo…

tanta vida viscuda:

les incomptables hores a la cuina,

la cura dels petitons de la casa,

els llapis, els bolígrafs, els pinzells,

les abraçades,  les moixaines

la roba per plegar i planxar

i

l'amor i la tendresa, donada i rebuda

i

l'amor i la tendresa, per donar i per rebre

i

l'amor i la tendresa de cada dia.

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo

totes les cartes d'amor secretes:

les que van arribar al seu destí,

les que es van esborrar o llençar sense enviar,

les que van tenir resposta i les que no.

Les que, havent-les pensades,  mai no s'han escrit.

Però la que més intensament guardo

és la que encara està per fer.

Dia 18: TANKA

 

Belluga l'herba

la teva veu cansada,

fila misteris

sense descabdellar-los.

Gotim de pluja blanca.

Dia 17: Tres coses que m'enduc

 

Ens posem en marxa al matí per anar a "caçar"  pobles o safaretjos. Jo, que no he col·leccionat mai objectes materials,  en canvi col·lecciono tot de coses immaterials:  els moments  del blog,  els pobles de Catalunya i també els safaretjos de Catalunya que encara subsisteixen.  

I  en marxar, no puc oblidar  la meva tablet,  ja que és amb ella que faig les fotos.  En comparació amb el mòbil, les fa molt millor. Per tant, encara que molta gent em comenta que ho troba incòmode,  jo fa una colla d'anys que faig les fotos amb la tablet.  I no tinc cap problema  i des d'ella ja envio directament les fotos al blog o a l'Instagram.  Hi ha coses amb les què no em cal ni pensar:  a la bossa sempre porto tres o quatre bolis i una llibreteta.  Ho faig servir molt sovint?  Doncs no,  no gaire sovint, però m'agrada tenir-ho en el moment que ho necessito.

En aquesta mena de sortides,  sempre necessito un paper en el qual tinc apuntades 3 o 4 coses que puc necessitar:  la localització d'algun safareig,  l'ordre de l'itinerari que m'ha semblat més adequat o els noms dels pobles que penso que podem veure i algun de més a més per si ens sobra temps.  És un simple paper,  plegat en quatre trossos,  que a vegades ni l'obro,  però si tinc algun dubte el puc consultar.

L'altra cosa que sempre penso en agafar  és  un parell de paquets de mocadors, val més que en sobrin que no pas que en faltin.

Dia 16: Sota la volta

Sota la volta,

refugi efímer 

de massa sol o de la pluja,

m'aturo i respiro.

Penso en les paraules

que un cop les has passat de llarg

ja no serveixen.

I malgrat tot 

la volta i els mots 

ens regalen un alleujament momentani.

Dia 15: un arbre i un ocell

 

Una vegada hi havia una alzina que vivia entre pins molt alts i  no li va tocar més remei que fer-se ella, també, molt alta  per anar a buscar la claror del sol i no quedar tapada per aquella colla  que estaven en majoria. Va haver de renunciar a la seva forma natural més aviat arrodonida i majestuosa,  ja li sabia greu, ja, veure el seu cos lleig i esprimatxat, però la vida és més valuosa que les aparences.

Aleshores, els homes, que no paren mai quiets,  van fer uns quants moviments de terres per aquella zona i van passar dues coses:  la primera va ser que alguns pins van desaparèixer  i l'alzina va respirar millor i la segona és que li van soterrar ben bé tres metres del seu tronc tant llarg.  Va quedar com una alzina molt més ben proporcionada que abans.  Els homes deien "ja la podríem tallar, que es morirà igual, aquest tronc enterrat se li podrirà".  L'alzina pensava,  m'he adaptat molt i molt,  senyors,  i ho continuaré fent.  Els anys van anar passant i l'alzina no solament no es va morir ni se li va podrir el tronc, sinó que es va fer més forta i valenta que mai amb un tronc gruixut que donava gust de veure.

Un dels homes li va posar una caseta per ocells  i també una menjadora.  I l'alzina va ser feliç perquè sempre estava acompanyada de mallerengues, de pardals, i de pit-roigs,  les mallerengues menjaven directament de la menjadora,  els pardals i els pit-roigs, menjaven a ran de terra,  de tot el que escampaven les mallerengues.

Dia 14: Si fos un color

blanc

Si fos un color seria el blanc,

aquest color que en moltes ocasions

passa desapercebut

i en altres ens dona calma i pau.

De vegades puc ser blanca, 

clara i brillant, com la llum,

d'altres soc una vànova de silenci, com la neu.

I  voldria irradiar volves de claror, com els flocs.

Ara,  després de combinar tants colors, 

ja soc el blanc.

blanc

Dia 13: Resignats

 

dibuix d'arxiu fet fa anys d'una fotografia de Barbollaire

Era un mes de març especial, en Juli i la Nerea no  havien fet mai vacances en aquesta època. Si bé és cert que encara feia fred,  el dia ja havia allargat bastant  i les illes gregues els esperaven.  Ja ho tenien tot a punt.  Les maletes ja eren fetes, encara que faltaven un parell de dies per sortir.  Durant el cap de setmana  ho havien preparat tot, i dimarts, que és un dia de vols barats, agafarien l'àvió cap a Atenes. La notícia del divendres ja els va inquietar, no obstant ells van continuar com si res no passés.  Però la cosa era ben seriosa,  i a partir de dilluns tot quedava tancat i anul·lat.  El món s'aturava a causa de la pandemia de la Covid.

No servia de gran cosa ni queixar-se ni enfadar-se,  o sigui que ...  Resignats van quedar-se esperant...  allò que no sabien, encara, és que haurien d'esperar tant...