Niporepte de Relats en català

Seguint l'Helena

Sota del gebre

els éssers vius hibernem.

Serem abrils.

.................................................................carme

Quan tots florim
i les tardes s'allarguin
serem abrils.

.....................................................................xavier

 

Relats conjunts de març:

Zinaïda Serebriakova, 1919, Карточный домик

Posarem una carta cadascú per  rigorós ordre d'esquerra a dreta i qui faci caure el castell pagarà una penyora. 

El pobre Nel, com que és el més petit, comença jugant amb desavantatge  i ha de deixar unes quantes penyores: el gerret de flors que  la mare li posa  a la seva habitació, un llibre,  la seva pilota.  Fins que al final els exposa clarament com s'ha de construir el castell perquè sigui una mica més resistent. I fins i tot calcula el nombre de cartes que cal posar a cada pis perquè s'aguanti.  Els seus germans se'l miren com si veiessin un extraterrestre.  Tot i així,  el resultat és que amb el castell encara més resistent, els seus germans no el fan caure mai i en canvi ell,  el fa caure una vegada més. 

Quan porta el soldadet de barret de copa i cassaca vermella, la seva germana li diu: 

-Nel d'on has tret aquesta joguina, que no te l'havia vist mai?

-És nova d'avui, me l'ha regalat el veí del tercer, aquest senyor que és matemàtic i que m'ensenya sempre coses molt interessants. 

PD:  manllevant personatges de la història d'en Mc.  Gràcies Mc, per deixar-me'l!

Colònia Bonmatí

Cal trobar,  rere les baranes i els murs, 

aquella porta que ens obre a nous horitzons.

Encara és hivern als arbres més alts,

encara és inaccessible 

aquella torre que ens assenyala el cel.

Sí que ens cal trobar l'indret i el camí

i sobretot, no deixar de caminar.

Reconèixer qui som i no fugir mai

de nosaltres mateixos.

Tres records a l'estil del Me'n recordo de Joe Brainard

Me'n recordo dels dies que el meu oncle forner ens deixava anar a repartir el pa amb ell en una furgoneta "Rúbia".

(però ell no deia mai repartir, ell deia "anar a passar pa")

El biscuter-furgoneta: la Rúbia.  Fotografia trobada a Forocoches

Me'n recordo d'aquells estius, a pagès, quan venia de bon matí la màquina de batre, la que separava el gra de la palla, i ens llevàvem emocionats per veure com creixia el paller, amb la palla que escopia la seva immensa trompa.

Recordo la nit que el meu fill de tres anys em va explicar que el mar s'havia fet tan gran de tant passar-hi les barques.

Creu de terme de Sant Julià de Llor

Ja no assenyala al cel, 

sinó només a la terra.

El cel fa molt que l'hem perdut

i ens consolem mirant al nostre entorn.

És bella la Terra

i és bella la nostra terra.

Però no oblidem mai el cel.

Mirar massa a prop ens torna miops.

Tornem a mirar lluny

Tornem a somiar

Tornem a sentir-nos lliures.

Joaquim Mir: el safareig

Quan arribava el bon temps, de cop, una de les  feines més dures que feia jo en aquella casa dels senyors Mercader, es tornava agradable.  

Sortir, a ple estiu, a rentar la roba al safareix del jardí, ple de flors i de bona olor i amb aquella aigua fresqueta, amb la calor de l'agost, feia de bon passar.  Me'n delia de sortir a rentar.  Era una feina, però m'agradava. Amb l'aigua neta m'hi refrescava la cara i el clatell i la deixava regalimar coll avall encara que em mullés una mica la roba i aleshores em posava a rentar com qui ho fa per gust i no pas per obligació. 

Quina sort tenir un safareig en un lloc tan agradable! 

Sant Julià de Llor - Església de Sant Agustí

Vam pujar l'escala, 

tan estreta, tan dreta,

tan vertical...

Vam passar una porta

vella i despintada.

Darrere d'ella hi havia el cel.