Diàleg poètic amb Novesflors

La Muga a  Boadella i Les Escaules

Dialogant amb Novesflors

Buida de temps enyore les paraules.
La plàcida solitud vora les ones, 
o sota els alzinars tan nets de sotabosc,
o a la riba d'un riu mirall i reflex de llum
o al meu racó més secret de casa.
Sí, a casa, arraulida en un coixí
sobre el trespol, puc escoltar 
com el meu batec s'acompassa amb cada mot 
i també amb el tacte dels peus sobre la terra.
Mai no és hivern, ara, sempre és temps lliure
i la solitud ha fugit sense adonar-me'n.
I els mots flueixen lentament...

Enyoro tant els versos, 
que plena de mots
escric de nit, en el silenci:
amb fulls de pensaments
i llapis de somnis.

Flors salvatges

Han crescut soles, a desgrat de l'abandonament, del tancament, de la pintura malmesa, de la solitud dels murs. 

Han crescut soles perquè volen fer trampes, volen, només, desmentir la tristesa. 

La barca, la nit

Era fosca la nit
i les barques mudes.
Les ones a la mar
brillants d'escumes.

És dificil el vers,

si no el gronxa l'onada. 

Si se'ns amaguen els mots

inventarem imatges.

Relats Conjunts de Gener: recordant el passat

Carlton Alfred Smith, 1888, Recalling the Past

- Tatiana, nineta meva, recull tots els trossets d'aquestes cartes estripades amb tanta ràbia. Què et diu? Recomponem-les, tornem-les a llegir, ensenya-me-les, parlem-ne.
- No, mare, no, ja no vull llegir-les més. Tot està acabat, tot ha anat malament.
- I jo? que puc llegir-les? Al menys en podrem parlar, fa tants dies que estàs així que no sé com puc ajudar-te.
- Llegeix-les, si vols. Jo tampoc en voldré parlar, però al menys tu sabràs de què va. Ja ho veuràs, només em parla d'altres dones i no diu res de mi, ni de nosaltres!
- Vejam, vejam... mira, m'ha quedat
prou sencera! Oooh! Tatiana, però quina carta més bonica! Què li trobes de dolent?
- Que només em parla d'altres dones, que no t'ho dic?
- T'explica la seva vida, abans d'haver-te conegut, tot plegat fa pocs mesos que us coneixeu...
- Sí, sí clar, de la seva santa dona, tan bona, tan bona i  que va morir tan jove, al poc temps de casar-se, de la seva primera promesa, tan bonica, que el va deixar sense cap explicació, de la dona que li anava al darrere i era tan, tan llesta, però que a ell no li agradava...
- I què? no ho vols saber?
- Noooo!!!!
- Doncs t'equivoques. I tu li has parlat de la teva història?
- No, tampoc, vols que passi per la vergonya d'haver d'explicar que he hagut de tornar a casa els pares, després de casada i abandonada?
- Doncs mira, ja és més sincer i més honest ell que no pas tu.
- Però mare, què dius? Si no em parla de mi, si no em diu res de bonic.
- Dic el que sents. I sí que parla de tu, amb timidesa, amb una mica de por, però en parla. Escolta bé què diu: "Tatiana meva, he tingut una vida amorosa tan complicada i tan infeliç que vull explicar-te-la bé, perquè entenguis les meves pors i les meves inseguretats. Si m'equivoco, no m'ho tinguis gaire en compte, ja n'aprendré. Sóc un tímid incorregible, tu potser també ho ets i espero que trobem junts una mica de calma, de tendresa i de felicitat".
- On ho diu això?
- Doncs al començament de tot...
- A veure?
- Mira, aquí...
- No ho has afegit tu, oi?
- Tatiana, si us plau, no diguis bestieses. Que no saps llegir?  Com has llegit aquesta carta?
- Amb presses, amb avidesa, amb por, amb molta por. He llegir massa de pressa d'acord, però després només fa que explicar les seves experiències amb elles.
- I si necessita expressar-ho? I si necessita que ho sàpigues? És tan dolent, això? Ja li has contestat?
- No, ni pensava fer-ho.
- Ets cruel, massa susceptible i gens comprensiva. El que hauria de plorar és ell. Però potser és millor per a ell que no li contestis, estarà més tranquil sense tu.
- Però mare, - va cridar la Tatiana - tu de part de qui estàs?
- De part de qui vol que les coses vagin bé i de qui té ganes d'estimar.  I en aquest cas és ell. Si no ho intentes de nou, la teva actitud no sé si serà d'un egoisme extrem o bé d'una covardia immensa.
- I què li dic?
- Li agraeixes que hagi estat tan sincer i li expliques la teva vida...
- Sí, dona, apa! I què més?
- Convida'l a passar uns dies aquí, a casa, el coneixerem.
- I si només em parla d'elles?
- I si, i si, i si... els i sis, no serveixen per a res.
- Em moro de por.
- Ara t'escolto. Ara comencem a anar bé. No el culpis a ell de la teva por, és la teva por. Doncs li dius... i li expliques que tens por i al mateix temps li dius que només en dir-ho, ja lluites una mica contra ella.
- Creus que m'escoltarà?
- Si no ho proves, mai no ho sabràs.

Portal a La Tallada d'Empordà

Closa, l'estança, 
preservat silenci dels ulls.
La claror del cor travessa
murs i tanques i sabem qui som.
Vam sembrar pensaments de llum
i ara ens floreixen en cada mot.
Espera el món, a fora, 
Un raig de sol 
acoloreix enfiladisses preguntes.
I compartim qui som.

Música

Escultura de Jaume Plensa, exposada al Macba

Que la melodia ens envolti
que la música ens embolcalli.

Amb l'alegria que balli i els dies encesos.  

Agafant l'horitzó

Tenint-ho tot i podent parlar de vida.

Ja ho tenim tot. 

Tenim moltes coses bones, les hem d'aprofitar i no deixar que ens les malmetin, i molt menys malmetre-les nosaltres mateixos.

La cortina dels Drets Humans

Obra de Jaume Plensa

Els articles de la declaració dels drets humans fets cortina de lletres.
Les lletres més llunyanes no podem llegir-les, les massa properes tampoc.
Cal mesurar bé les passes i cal posar la distància adequada per a poder entendre'ls.

Respectar els drets humans sembla que ha de ser imprescindible,
però són negats un cop i un altre, a molta gent, en tots els racons del món.
Cortina de drets humans és perquè són com una  cortina de fum?