Portal a La Tallada d'Empordà

Closa, l'estança, 
preservat silenci dels ulls.
La claror del cor travessa
murs i tanques i sabem qui som.
Vam sembrar pensaments de llum
i ara ens floreixen en cada mot.
Espera el món, a fora, 
Un raig de sol 
acoloreix enfiladisses preguntes.
I compartim qui som.

Música

Escultura de Jaume Plensa, exposada al Macba

Que la melodia ens envolti
que la música ens embolcalli.

Amb l'alegria que balli i els dies encesos.  

Agafant l'horitzó

Tenint-ho tot i podent parlar de vida.

Ja ho tenim tot. 

Tenim moltes coses bones, les hem d'aprofitar i no deixar que ens les malmetin, i molt menys malmetre-les nosaltres mateixos.

La cortina dels Drets Humans

Obra de Jaume Plensa

Els articles de la declaració dels drets humans fets cortina de lletres.
Les lletres més llunyanes no podem llegir-les, les massa properes tampoc.
Cal mesurar bé les passes i cal posar la distància adequada per a poder entendre'ls.

Respectar els drets humans sembla que ha de ser imprescindible,
però són negats un cop i un altre, a molta gent, en tots els racons del món.
Cortina de drets humans és perquè són com una  cortina de fum?

Entrada a Albons - Desig d'aniversari

Que la placidesa endreçada i sòbria
d'un portal i uns xiprers (com sentinelles  assenyats
que em guarden la serenitat apresa)
no em destorbin mai la rauxa alegre
de les branques de buguenvíl·lea
sobreeixint del petit espai d'una finestra.
Que no em calgui endreçar-ho tot, cada vegada,
i que un bell desendreç ens ompli les hores.

Embassament de Cercs

Hi ha color d'hivern a les muntanyes
i un neguit petit que arrissa l'aigua.
Només en la superfície més llisa
s'hi emmiralla, la vida.
Fragments inconnexes plens de sentit.
El sol enrogeix els arbres despullats
i la claror de tarda  alimenta els somnis.
Nua, la branca, dibuixa sobre el llenç
gris i verd tota l'esperança
d'uns borrons nous, 
que encara no sabem veure.

Relats conjunts de desembre: El rapte d'Europa - (2a participació)

Rembrandt, 1632, The Abduction of Europa

Vindré a trobar-te cada nit,

cavalcant estels invisibles,

a la tènue claror d'un fil de lluna.

Vindré a trobar-te

travessant muntanyes i boscos

damunt d'un cavall alat

que pot recórrer màgics camins

sense deixar cap petjada.

Vindré a trobar-te solcant la mar, 

en vaixells inventats i inexistents.

Et raptaria, com si jo fos un déu capriciós

que pot fer travessar mars a bous nedadors

i et duria cap al meu paradís, sempre introbable.

Pluja als vidres

Tot sembla boira, tot sembla borrós.
La nitidesa ha desaparegut del nostre món.
Potser hi un mena de promesa en la imprecisió,
però els dies passen i cortines de llàgrimes
ens amaguen les realitats que volem veure.
Hi ha un paisatge bell darrere la pluja, tal com
hi ha horitzons clars rere la manipulació constant.
Potser ens caldria no sortir més al carrer
i recordar aquella vella frase que pot aturar-ho tot:
"És molt senzill, quedeu-vos tots a casa."


(o si més no, si això és demanar massa, 
i encara és més senzill:
inscriviu-vos al Consell per la República)