Embassament de Cercs
Hi ha color d'hivern a les muntanyes
i un neguit petit que arrissa l'aigua.
Només en la superfície més llisa
s'hi emmiralla, la vida.
Fragments inconnexes plens de sentit.
El sol enrogeix els arbres despullats
i la claror de tarda alimenta els somnis.
Nua, la branca, dibuixa sobre el llenç
gris i verd tota l'esperança
d'uns borrons nous,
que encara no sabem veure.
Carme, quina descripció més completa. Hi és tot: el que veiem i el que desitgem.
ResponEliminaBon any!
Molt bon any, Teresa! Gràcies per venir!
EliminaEl mirall, com un somni. El poema l'interpreta.
ResponEliminaGràcies, Xavier!
EliminaM'agrada que la vida s'emmiralli en les aigües transparents... I la vida en té tants de neguits petits, que els cal tot un embassament!
ResponEliminaBon vespre, Carme
I tant, ja ho pots ben dir! Molt bona nit i bon cap de setmana, M Roser.
EliminaLa vida es veu borrosa de prop, però més enllà es veu ben clara. Açò és l'esperança.
ResponEliminaUna definició de l'esperança molt poètica i molt bonica. Gràcies per tornar. Fa il·lusió veure't per aquí. Farem créixer la nitidesa de l'esperança.
EliminaQuines paraules tan boniques per a la descripció i la interpretació d'aquest paisatge, Carme! Amb elles puc entendre'l molt millor!
ResponEliminaA vegades, prou que ho saps, mirem o veiem els paisatges amb els ulls de l'ànima i el dins i el fora s'acoblen naturalment. Gràcies, Montse! Una abraçada molt forta.
EliminaSaps trere del paisatge el que es veu i el que no es veu. A través de la teva mirada enriquim la nostra!
ResponEliminaGràcies, Laura, els paisatges sempre són inspiradors de més coses que no acaben en ells mateixos.
EliminaLa vida continua, s'apaga i reneix de nou. És un poema bonic.
ResponEliminaMoltes gràcies, Consol. Seria bonic saber veure a distància els renaixements i així la nostra esperança seria més ferma.
Elimina