Aquest llibre no ha estat gens un projecte
pensat i programat. Ens ha crescut com per sorpresa, sense pensar que
arribaria a ser llibre.
En Xavier, matiner, ciclista i fotògraf empedreït, aprofita
el seu trajecte matinal de casa fins a la feina, (que habitualment fa en bici si les
circumstàncies diverses li ho permeten) per fer alguna foto que li crida
l’atenció i generosament la comparteix per watsap amb una colla d’amics i
familiars, la fotografia va sempre acompanyada d’un Bon dia i d’un haiku. És
molt agradable, per a les seves víctimes, (com ell humorísticament ens anomena) víctimes afortunades (trobo jo) rebre un
bon dia poètic. Tant la imatge com l’haiku, amdós en són, de poètics. Molt.
Sembla que la majoria de la gent li respon el bon dia i li dona les gràcies. I
jo vaig començar com un joc, sense cap més
intencióo que divertir-me i correspondre-li, a retornar-li el bon dia i a seguir
el tema del seu haiku amb un altre haiku.
I dia a dia, la col·lecció de fotografies, amb la seva
parella d’haikus corresponents van anar augmentant i augmentant. I En un moment donat, en Xavier, va dir “I no en farem res de tots aquests haikus? Els podríem
publicar i els tindríem a mà i endreçats.” Però n’hi havia tants i tants, que
en vam haver de fer una selecció. Potser ens hem quedat curts amb la selecció,
potser ens hem passat de llarg i us avorrirem, però hi hem posat ben bé els que
ens ha vingut de gust posar-hi, seguint un criteri de preferències personals
totalment subjectives.
En algun cas, no
gaires, quan estava en algun lloc bonic, era jo qui començava amb una imatge
meva i un haiku meu, aleshores en Xavier em responia. Per això, hem posat els
seus haikus amb una tipografia normal i els meus amb cursiva, per a poder
distingir-los tinguin l’ordre que tinguin.
És només una autoedició i no es troba a les botigues... però ha quedat maco.
