Blanc i rovell.
I el blau profund del mar.
Núvols s'escapen.
La calma fràgil
sentiment arrelat.
No hi ha paraules.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c... -
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ... -
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...
Es respira pau aquí...
ResponEliminaAixò sempre va bé, XeXu!
EliminaI el blau profund...com la mirada.
ResponEliminaNo hi ha paraules!
Bona nit Carme:)
Bona nit, Pere!
EliminaMassa sovint no hi ha paraules, tant que m'agraden!
;-D
Entre el rovell i els núvols, el blau profund del blau com a terme mig, com el sentit del poema entre la mètrica i les metàfores que s'escapen.
ResponEliminaOstres, Helena, gràcies!
EliminaMoltes gràcies, m'agrada molt com ho dius.
Fan un contrast molt poètic el color de les roques, amb el blau fosc del mar i el blau tacat de blanc del cel...Un conjunt nostàlgic!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Realitat i metàfores van paral·leles i tens raó el color de els roques ja és molt poètic!
EliminaBona nit, M Roser!
D'acord amb en XEXU... i és que és tan important trobar llocs on no hi hagi soroll... sinó "sons"... el so del mar, del vent, dels ocells...
ResponEliminaTrobar llocs i moments així és una sort i un privilegi, Assumpta. Tens tota la raó.
Elimina