L'heura del veí

- T'has fixat, com està la teva heura?

- No, no m'hi havia fixat. Ara que ho dius me la miro i està preciosa.

- Home, no volia dir això, vull dir que està envaint la meva façana i la meva barana.

- I doncs sí, continua quedant preciós.

- Però és casa meva i no la vull, estàs obligat a tallar-la.

- Jo no puc arribar a tallar-la de cap manera, s'ha de tallar des de casa teva. Talla-la tu.

- Pots tallar-la d'arrel des del teu jardí i s'haurà acabat el problema.

- Home, ara ets tu que vols envair casa meva segons les teves conveniències. Jo no la vull tallar.

- Doncs vine a casa meva i la talles tu, però hauràs de venir cada any, perquè creix molt de pressa.

- Està bé, potser tens raó, ja te la podaré jo.

- I fem un cafè, quan vinguis…

- D'acord!

Els plàtans de Ceret

 

Aquesta vegada, quan vaig tornar a Ceret després de molts anys, no vaig poder evitar de recordar la meva mare, que tenia una especial predilecció per aquest poble, pels seus plàtans gegants i sobretot pel seu salt d'aigua que ella anomenava salt dels Baussos, jo desconeixia si aquest és el seu nom real, però sí que ho és.  Vaig buscar la informació i me n'hi vaig anar. Volia veure en primera persona - ara que ja soc adulta - què podia  tenir d'especial aquell lloc, per haver estat escenari d'una història com la seva.

Sempre, més o menys un cop a l'any, perquè no quedava prop de casa, hi anàvem i ella se sentia feliç i contenta, suposàvem que era simplemen que li agradava el lloc, però en els seus darrers dies va deixar anar un encàrrec i una frase misteriosa. "Torna al salt dels Baussos i acomida't del Martí, de part meva."

Qui dimonis era en Martí? Jo no n'havia sentit a parlar mai abans. Quan anàvem allà no hi havia ningú més que nosaltres. Devia ser que li havia posat un nom seu, personal, al salt d'aigua? No, no, està clar que de seguida vaig imaginar que en Martí era un amor secret, potser un amant, qui sap.  No vaig trobar la manera d'investigar-ho o potser és que preferia no saber-ho. 

Però em sembla que, tan la mare com  la vida,  estaven ben decidides a descobrir el seu secret.  En una de les inacabables i trasbalsadores endreces d'armari, vaig trobar un plec de cartes que em va donar la solució de l'enigma. No va ser fàcil i les vaig haver de llegir totes per a descobrir-ho. La lletra era de la meva mare, i sorgien les preguntes: retornades? no enviades? Amb paciència i molta lectura vaig saber que en Martí, era un amic, que jo no coneixia i al mateix temps i sobretot  un amor platònic. Les cartes eren no enviades (quina llàstima que ningú hagués rebut aquelles cartes tan boniques) i el salt d'aigua era un lligam que ella s'havia inventat, en saber que a ell també li agradava el lloc. No hi havien estat mai junts, però sempre s'hi trobaven en la seva imaginació. Només la seva d'ella o la llur de tots dos?

La palanca recuperada

La palanca original que hi havia en aquest lloc es va fer cap a la meitat del segle XX i la van fer els ciutadans, els habitants d'aquesta petita zona, perquè a un costat del riu hi havia (encara hi és) una masia molt gran i molt important amb força gent que hi treballava i a l'altre costat del riu hi havia (els edificis encara hi són) una colònia industrial, amb els seus habitatges, la seva botiga, economat i potser fins i tot algun altre servei. La distància en línia recta és mínima, però el Ter, no era gens fàcil de travessar. Per això la palanca  va fer un gran servei a tothom.  Els treballadors de la fàbrica podien anar a comprar ous, llet  i algun altre producte de la masia i els de la masia podien anar a l'economat a comprar altres tipus de productes.  Era una palanca amb terra de fustes, que s'havia anat deteriorant sense que ningú la mantingués.

                    * * * * * * * * * * * * * *   

 -  I ara,  mira, David, que bonica l'han deixada! I se la veu ben segura i valenta. No ens caurà pas no! I estic molt content perquè ara els que vivim a la colònia, tan a ran de carretera, podem travessar el riu i passejar per camins agradables. De la colònia, només en podíem sortir en cotxe o caminant quilòmetres de carretera. i ara podrem anar a caminar i a passejar cap a molts llocs diferents, sortint a peu de casa i és una cosa molt pràctica.

- Doncs jo no n'estic gens de content, de fet n'estic tant poc que vaig posar una tanca d'aquestes metál·liques al l'entrada del pont  per l'altre costat, perquè es pensin que no es pot passar encara. O no us  n'adoneu que de tots els que passegen per l'altra banda, en sortirà una munió de xafarders que ens voltaran per aquí a casa nostra?  Si tu vols passar, només cal que apartis la tanca…  però espero que de moment aturi els tafaners que no hi han de venir a fer res aquí als nostres espais. 

 I mentrestant, dos parells d'orelles els escoltaven… des del pis de sobre.

- Ha, ha, ha…. Ho trobo molt bé això de la tanca… quina bona idea,  no sabia pas per què hi era, estarem molt més tranquils.

- Doncs jo ho trobo molt malament, la palanca l'ha reconstruit l'ajuntament i tothom hi té dret

Balcons que enamoren

La Cati i la Maria estaven prou bé en aquell hotelet on a part de treballar, tenien habitació i menjar a taula, la Maria, necessitada de seguretat i tranquil·litat s'hi hauria quedat per sempre més. La Cati, però, no ho tenia tan clar. Acostumada a obeir i fer el què li deien, de cop poder decidir per ella mateix li semblava massa atractiu com per quedar-se atrapada en una casa rural lluny de tot. I va començar a buscar altres opcions. El dia que tenien lliure voltaven pels pobles del voltant, per conèixer la zona.  La casa rural tenia unes bicicletes que els hi deixava quan els clients no les demanaven.

Recorrent pobles i veient com vivia la gent, la Cati va decidir buscar una altra feina i viure en un pis i tenir una vida no tan tancada. La Maria tenia por, però la Cati l'animava. Si vens amb mi millor, entre les dues ens en sortirem més bé, però si no vens jo me n'aniré sola. Ja he trobat un poble que m'agrada he vist que trobar-hi un lloc on viure no serà massa difícil.

- Què fas? Vens?

Orgue de gats

 Els dos amics es van trobar pel carrer i semblava que anaven en la mateixa direcció.

- Hola Emili, com estàs? Cap a on vas a raure, aquest matí.

- Hola Àngel!  Jo vaig cap a la biblioteca, i tu?

- Doncs jo també. Hi estic més tranquil per llegir o estudiar que no pas a casa, que sempre trobo massa distraccions.

- Anem-hi doncs!

En arribar a la biblioteca, van llegir un rètol a la porta que deia: LA BIBLIOTEC ESTARÀ FORA DE SERVEI FINS A LA UNA DEL MIGDIA I DESPRÉS TORNARÀ A ESTAR A DISPOSICIÓ DELS LECTORS.  HI HA UNA REUNIÓ IMPORTANT DELS GATS DE CARRER QUE NO TENEN AMO.

- Com que una reunió de gats?  Truquem, deu ser una broma d'algun graciós.

 

Truquen i s'acosta a la porta la bibliotecària habitual.

- Nois,  que no heu llegit el rètol d'avís?  La biblioteca està fora de servei.

- Esclar que ho hem llegit, però aquesta raó ens ha semblat tan absurda que hem pensat que era una broma.

- Doncs us equivoqueu de molt.  La raó és ben certa i en aquest moment els gats estan deliberant com poden fer-se amics dels nens del poble, com guanyar-se'ls i comprometre'ls perquè els duguin menjar un cop al dia.

- Peró si els gats no parlen…

- Això ho dius tu. I tant que parlen!

- I no ens deixaries entrar a veure-ho?

- Doncs, no, està terminantment prohibit. Torneu a la tarda.

Mentre marxaven, encara no sabien si els estaven prenent el pèl, si el món havia canviat de sobte o si estaven somiant. Però, efectivament hi van tornar a la tarda i tot era normal.

Relats d'estiu de la Carme: mes d'agost. El banc mágic

Mural a Penelles - una fotografia de Fra Miquel

 Si us voleu afegir a la meva proposta d'agost, sereu tan benvinguts com ho sou sempre.

Han participat:

1.-  chica

2.- Sean Jeating

3.- Paula

4.- Sean Jeating (el final de la història)

5.- Artur

6.- McAbeu

7.- Núria de Espinosa

8.- Núria L. Aroca

La nena més petita de la darrera casa del carrer, estava molt enrabiada perquè no la deixaven anar amb les seves germanes grans a les activitats programades al poble per aquell estiu.  Però ja podia plorar i cridar i picar de peus, que els seus pares no baixaven del burro.

Per més enrabiada que estigués i per més que volgués marxar ben lluny de casa, no les tenia totes i tot just va girar la cantonada i es va asseure en aquell banc, amb els braços creuats i cara d'enfadada. Encara no sabia llegir, i no va poder pas veure el que deia  just a sobre del banc. 

Va passar una noia, la va veure i la va reconèixer.

- Hola xiqueta, que et puc ajudar en alguna cosa? Vols que t'acompanyi a casa teva?

- NO!

- Ets petita i no pots anar sola,  vinga va, tornem cap a casa.

- NO!

- Saps on  vaig ara? 

- NO!

- Vaig a la biblioteca a explicar contes, si em deixes que t'acompanyi a casa, demanarem permís als teus pares per a que vinguis a escoltar el conte.

- No em deixaran venir….

- Provem-ho, ells em coneixen i els prometré que t'acompanyaré a  casa de tornada.

- No em deixaran venir…

- Deixem que la màgia del banc faci la seva feina…

- Aquest banc és màgic? 

- Sí, i tant, sempre fa la màgia de crear noves experiències.

- No sé què vols dir.

- T'ho explico mentre anem tirant cap a casa teva.

Un record fals

La Maria i la Cati es van anar explicant moltes coses. La Cati es va adonar mes que mai, de la sort que havia tingut. Ja que ella no havia patit mai abusos ni maltractaments i l'havien pogut deslliurar abans que fossin reals. En canvi la Maria tenia un munt de records terribles, de maltractes de tota mena. Principalment per part dels seus pares que eren molt joves i plens d'addiccions de les més perilloses. Ella i la seva germana havien patit pallisses i ferides de totes menes.

Quan la Maria li va preguntar si només tenia mals records o bé si en tenia algun de bo, per a poder agafar-s'hi.  Ella no sabia com respondre. No estava gens segura que els records des que l'ADD l'havia ajudada, servissin, ja que sempre havia tingut tanta  por i tanta ansietat que no els havia comptbilitzat com a bons records. La Cati va dir:

- No, no, jo volia dir d'abans, de la teva infantesa.

- Tampoc no sé què dir-te, tinc un record d'una tarda molt bonica. Va ser un cop que la meva germana més gran i jo vam passar un parell d'hores en un parc infantil. Vam poder pujar a tot arreu: gronxadors de tota mena, tobogans i tirolines i també hi havia una àvia que portava una bossa plena de berenars de diferents tipus i que a part de donar-los als seus nets, els compartia també amb altres criatures. I, com que no teníem res a perdre, ens vam atrevir a demanr-n'hi i sí, ens va donar galetes de xocolata, i un grapat de maduixes i nabius. Vam xalar de valent. 

- Doncs sí que és un record bonic… 

- Però, saps què? Que la meva germana em diu que no va ser així. Que després de passar de llarg del parc uns quants dies, per por que ens peguessin si trigàvem massa i de veure que aquella senyora sempre portava molt de berenar per a repartir,  un dia sí que ens vam atrevir a acostar-nos-hi i ens va donar berenar, però no ens vam atrevir mai a quedar-nos al parc. Teníem por. Tot just uns pocs minuts i un parell de baixades pel tobogan i prou. Jo en canvi recordo, com si hi haguèssim passat molta estona i ja no m'atreveixo a dir moltes vegades, perquè sé que no és cert.

- El teu cervell ha fabricat un record bonic. Guarda-te'l bé! Si tu el tens, Maria, és ben teu i no te'l pot prendre, ningú.