Vincent Van Gogh 1888
La Greta ho tenia clar, això s'havia d'aprofitar. Malgrat l'enrabiada dels seus pares, ella va començar per dir-ho a les amigues i als amics, el seu germà va fer exactament el mateix. I com que ho havien de fer d'amagat dels seus pares, ho anaven fent a poc a poc. Un dia venien dues amigues, un altre dia unes altres. I mentrestant la Greta anava recollint infomació i pensant com s'ho faria per muntar el seu negoci.
El dia que van venir l'Anki i la Drika, tot just en passar la porta es van veure grans, com si tinguessin 50 anys. A la casa no hi vivia ningú i semblava abandonada. Les noies van tenir molta por i van voler tornar de seguida. Per sort en tornar a passar la porta tornaven a tenir 18 anys i només havien passat 5 minuts. Cinc minuts per a elles, esclar, però a fora, al poble s'havia armat un bon emblic. Tres noies desaparegudes durant dos dies. Els pares Van der Berg, ja sabien què estava passant, però no volien dir res, no volien que se sapigués. Van deixar que la policia busqués les tres noies, tot i saber que no les trobarien pas. També val a dir que aquesta policia d'aquest poble, ja tenia una mica la mosca al nas, de l'altra vegada que van aparèixer els dos germans sense cap explicació satisfactòria. O sigui no s'ho van prendre gaire seriosament. Els pares de les noies, sí que estaven ben amoïnats. Al final, com que van tornar en dos dies, tot va passar sense que s'haguéssin de donar gaires explicacions.
En canvi, el dia que van venir en Ruud i en Vandor, tot va anar molt diferent. Van passar la porta i tot just van anar a parar uns quatre o cinc anys més enllà. Ho podien veure pel seu aspecte. Això va fer que els nois agafessin confiança i volguessin revisar tota la casa i tot el poble. Estaven ben engrescats buscant, com serà d'aquí 5 anys tal edifici, o tal altre o el seu local de reunió, ho volien veure tot i finalment no se'ls va acudir res més que anar a la ciutat. I, esclar, les hores anàven passant, i quatre o cinc hores equivalien allà a fora a quatre o cinc mesos. Això va despertar totes les alarmes i la policia va anar a detenir la Greta i també als seus pares, per còmplices de no sabien ben bé què, que provocava la desaparició del jovent.
Però abans d'endur-se'ls, van inspeccionar tota la casa, la porta prohibida també, malgrat les queixes i els avisos del senyor Van der Berg. Els policies van passar la porta i es van trobar tot de sobte vellets i un d'ells es va trobar molt malament. Es van adonar que havien descobert alguna cosa important, però van recular, sobretot, perquè no estaven en condicions d'inspeccionar res. Van tornar, van tornar a la seva edat, i van interrogar molt durament a la família per saber com havien pogur muntar una cosa d'aquest ordre. Ja podien anar explicant que tot el que ells sabien era la prohibició ancestral de passar la porta i que la curiositat dels seus fills l'havia obert sense saber què es trobarien.
Les autoritats locals, van expropiar la casa, els nois encara no havien tornat, la família Van de Berg va haver-se de buscar un altre lloc on viure i ja podien reclamar que per aquells porta, qualsevol dia tornarien els nois, que ningú els feia cas. Van clausurar-ho tot, per a no tenir més desgràcies i el negoci de la Greta se'n va anar en orris.
La policia havia clausurat la casa, però no la porta. El dia que els nois van tornar, van poder passar la porta, recuperar els seus 16 anys, però no sabien com sortir de la casa, ja que estava tot tancat i barrat.
Un cop descobert tot aquest embolic, els pares Van der Berg van anar a parlar i a sincerar-se amb els pares dels nens despareguts, els van explicar tota la veritat del poc que sabien sobre el comportament d'aquella escletxa del temps. Van decidir que cada dia algú aniria fins a la casa clausurada per veure si hi havien els nois. I sí, just al cap de cinc mesos que havien desaparegut, un dia van sentir molts sorolls i molts cops, que feien els nois, mentre intentaven sortir d'allà. El jove Van der Berg molt afectat perquè casa seva estava buida i els altres espantats, també.
Van avisar la policia que aquella casa s'havia d'obrir que hi havien els nens, allà dins. Va venir una altra parella de policia, que assegurava que si tot estava tancat, com que quan ho van tancar la casa era buida, allà a dins no hi podia haver ningú. Però es van haver de rendir a l'evidència dels pics i cops que se sentien. Van fer obrir la porta i van voler entrar a dins a mirar què pasava. La família Van der Berg, enfadats i per una vegada tots d'acord, pares i fills, van guiar als policies fins a la porta prohibida i la van tancar i la van clausurar amb una paret ben gruixuda. D'aquells policies no se'n va saber res més, però tot va anar de tal manera que ningú els va buscar allà a dins.
Al cap dels anys, un dia pel carrer, un parell d'homes grans gairebé es tiren a sobre dels pares Van der Berg que també eren molt grans, encara més. Els homes enfadats els acusaven d'haver-los robat la joventut.
- Senyors, teníem 30 anys i de cop vam passar a tenir-ne 60. No ens vau deixar tornar. Però hi ha una cosa que no entenem. Nosaltres tot just fa uns 15 dies que som aquí i per a vostès han passat molts anys, ja són molt vellets.
- Ara ja no cal que intenteu tornar, el temps que ha passat aquí és tant que ja no podeu recuperar la vostra joventut.
Ens hem trobat, els de dins i els de fora. Qui sap si l'escletxa de temps, ja s'ha tancat.
_-_Google_Art_Project.jpg)
