La bellesa de les vores dels camins

Diuen,  que és molt més important el camí  que no pas  l'arribada,  

també ens diuen sempre que cal gaudir del camí.

Però  el camí,  no és només el camí , sinó  tota la bellesa més senzilla que l'envolta.

Torre i safareig

Dins del safareig,  figueres de moro.

Les dones que renten,  sortosament,

ara i aquí, 

 ja només són figuretes als pessebres.

I l'aigua s'acumula dins del pou.

M'enfango els peus sota la pluja

per trobar un safareig quasi inexistent

i sacsejo el cap 

pensant que a la meva edat,

potser ja no m'escau gaire 

de fer aquesta mena de coses.

La porta tancada

l'Alba, passava cada dia,  caminant tot el carrer, de dalt a baix.  Casa seva era tocant a la plaça  i l'escola  era a la sortida del poble,  al final de tot.   De vegades tenia una mica de por d'anar sola i anava pensant que no calia tenir por, que ella coneixia a tothom, en aquest poble.  Passava per davant de cal Joan,  de ca la Blanca,  de ca la Roser,  i  també per davant de la casa dels senyors Riera que no els coneixia tant, però  tampoc li feien por.  Quan passava per davant de la porta tancada,  anava molt de pressa,  perquè  no sabia què ni qui hi havia a dins.  Aquella porta,  ella no l'havia vist mai oberta i pensava que no hi vivia ningú, però en passar,  ella sentia sorolls.  I es deia a ella mateixa, Alba no t'inventis coses,  que aquí no hi viu ningú.  Però un dia el terabastall va ser tan gros que es va decidir a dir-ho als seus pares.  Ningú no la va creure.  Tothom li repetia que aquella casa estava tancada de feia molts anys i que no hi havia ningú. 

I és que una porta sempre tancada  acaba amagant molts misteris. Encara que després  siguin tan fàcils de resoldre...  com ara que hi havia ple d'animalons que hi havien fet el seu cau.

Relats conjunts de Maig: Al camp de blat de moro

«Entre o milharal» (Manuel Henrique Pinto – 1907)

Al camp de blat de moro, m'hi perdia.

Al camp de blat de moro, jugàvem a amagar.

Ara m'he fet gran i ja no em cobreixen les tiges.

Qui pogués jugar com abans

quan tot el que jo volia era trobar-la a ella

i que em somrigués, en haver-la atrapat.

Jugarem, amor, com si fóssim nens.

I encara que, ara, estem per la feina,

també sé que si m'amago  de nou,

en treure el cap, el tornaré a admirar.

Aquell somriure tan net i tan trapella

de qui sap que, sempre, ens tornem a trobar. 

La font del faig

Sec al pedrís,  vora la font.

Sec i espero.

Res en concret, o sense saber què espero.

No pas cap prodigi

ni cap  miracle, ni cap sorpresa.

Tot just,  sentir el repòs,

i memoritzar la cançó de la font.

I així me la podré endur.

L'abella

Pel  dia de l'aniversari de la meva Col·lecció de Moments,  que avui fa 19 anys,  he triat un altre dibuix de la Joana amb el FreeForm,  per escriure'n un conte. I és que aquesta abelleta  i el seu vol  juganer, em van agradar molt

Un dibuix de la Joana (6 anys)

Una vegada hi havia una abella petita que es deia Zim-zim. Estava aprenent a buscar el pol·len de les flors  i mentre s'adonava que les seves companyes anaven cap a les flors més obertes, a ella li cridava l'atenció una flor que es mantenia tancada dies i dies… no s'hi podia posar, però se la mirava i pensava:

- Aquesta serà la meva flor! De seguida que s'obri m'hi llançaré de cap

I mentrestant s'hi acostava i ensumava i trobava que feia molt bona olor, però semblava que quan la sentia encara es tancava més fort.

- Floreta, que trigaràs gaire a obrir-te? M'agradaria escampar el teu pol·len perquè surtin moltes més flors com tu, encara no estàs oberta i ja et trobo bonica.

- No vull obrir-me mai, tu no veus abelleta quins colors més bonics que tenen les flors del meu voltant i jo, quin color tan lleig que tinc… soc horrorosa. Això és un desastre!

- Oh! Però què dius? A mi m'agrada molt el teu color, diferent de totes, és el color del mar o del cel quan ja comença a fer-se fosc. És un blau molt bonic! 

I tot xerrant, xerrant, l'abella la va distreure i la flor va deixar de fer força per tancar els pètals i es va obrir tota ella que feia goig.  Zim-zim s'hi va deixar caure al moment.  

- Moltes gràcies, floreta, ara  vaig a fer mel.

I va resultar que la mel va sortir blava.  De moment, no la volia tastar ningú, però així que algú es va atrevir a tastar-la, es van adonar que tenia poders màgics.  Tothom que la menjava estava content  durant tot l'any. 

I així que la flor blava que no s'agradava a ella mateixa i l'abella Zim-Zim es van fer famoses en quatre dies i tothom volia la seva mel.  

És clar que sí! A qui no li agrada estar sempre content?

Records

Quan va veure la fotografia, va reconèixer al moment tots els que hi sortien,  inclosa, per descomptat,  a ella mateixa.  El problema és que tot i que l'aspecte  i la roba que portaven tots plegats indicava que  no podia fer gaire més d'un any,  ella no recordava ni el moment ni el lloc. I no us pensessiu pas que,  a la pobra Consol li fallés la memòria, no.  Ella la tenia  encara molt bona i recordava molts detalls i molts moments, tant els importants com els anecdòtics.  Per això, era molt estrany que  no recordés res d'aquell  dia ni d'aquell lloc.

Esclar que va pensar en un buit de memòria inexplicable,  però va començar a investigar,  va preguntar als protagonistes de la fotografia,  si ells se'n recordaven de quan era i d'on era.  Tots sense excepció  li van dir que  sí,  que  I tant!  Que era l'estiu  passat,  encara no fa un any  i que era a l'Estany dels Cucuts.  No pot ser,  jo no he estat mai a l'Estany dels cucuts.  Com que no?  responien,  Aquí  en tens la prova que si.  Va anar filant més i més prim,  fins que va saber el dia exacte d'aquesta sortida.  Es va discutir acaloradament amb els seus amics,  perquè tots li deien  que era el dia 30 de juny  i ella  sabia perfectament, que ella el 30 de juny  estava a  casa tancada amb una cama enguixada.  No podia entendre com tots estaven tan convençuts d'una falsedat com aquella.

Quan ja s'ho deixava córrer,  i  es conformava a no entendre res,  va topar amb una llibreta,  a la qual de vegades hi escrivia alguns somnis.  Hi havia somnis que li deixaven una estela d'emocions  durant el dia i aleshores els escrivia perquè li semblaven importants.

I aquest somni,  parlava dels seus amics,  de l'excursió  i de l'Estany dels cucuts. Ho va trobar molt misteriós i molt emocionant.  D'un somni seu,  s'havia creat una realitat  o bé una realitat  havia creat el seu somni?  Es va haver de continuar conformant a no entendre res,  però la narració d'aquell somni  i la seva posada en realitat amb una fotografia,  li van donar una il·lusió nova.  Tornaria a somiar per a crear realitats,  ho provaria i ho provaria fins que li tornés a sortir bé.