Estany de Banyoles, un dia de vent

Mentre que tots els ànecs, s'havien aixoplugat, fora de l'aigua i fora de les onades desacostumdes, un jove collverd s'hi groxava amb entusiasme.  Li agradava l'aigua,  gaudia del moviment, se sabia un hàbil nedador a qui res, ni tan sols aquell ventot no pot enfonsar.  Però hi havia més, hi havia aquesta nena vora  de l'aigua que el tenia intrigat. Per què no marxava mai? Perquè no es refugiava del mal temps i dels esquitxos que rebia?  No se'n podia apartar.  L'havia de vigilar… i si prenia mal? Que podria fer ell, tot sol, un petit ànec collverd per salvar una nena? 

 

Els llibres de Sant Jordi

D'aquests tres he començat per Aquest deu ser el lloc.  

Com sempre em passa amb la Maggie O'Farrell,  aquest també m'ha agradat molt.

Caminant junts per la lluna,  per un dels meus nets.  A mi en Pep Puig sempre m'agrada.

Peixos d'Eva Baltasar,  tot i que reconec que: Que bé que escriu aquesta noia! No m'ha agradat gaire. 

Érem tan joves de la Sílvia Soler,  és bonic,  però  una descripció de fotografies de família no es gaire emocionant. 

Manual de la defensa del català, encara em falta llegir-lo.  

Diagonal Manhattan,  va guanyant interés mentre vas avançant en la lectura.  Al principi no em va enganxar gaire.

Crispetes de matinada, encara em falta llegir-lo.

Ventades

El vent ha passat i ha ferit la muntanya.

Sembla nua i  amb una pell més fràgil que mai.

Em fa pensar en nosaltres, també ferits i fràgils.

Costarà temps,  però tornaran a sortir herbes, arbustos i arbres.

Mentrestant el so de l'aigua no s'atura...

Com un xiuxiueig de pau i de confiança.

Tornarem,  diuen les flors,

tornarem,  pensen els arbres.

Tornarem,  sentim nosaltres.

La font del vern

Ara que ragen les fonts, n'escoltarem la música.

Ara que ragen les fonts, ens mullarem les mans.

Ara que ragen les fonts, en beurem l'aigua fresca.

Ara que regen les fonts,  en besarem de nou.

Antic molí

Centre d'art a Banyoles - Museu Gimferrer

Dins d'un museu, en un pati tancat, el molí  ha quedat atrapat. 

Està aturat i ja no treballa, però l'aigua amansida, ara que ja no li cal força, encara llisca sota la roda.  Herbes i molses el van cobrint. 

I les mirades dels visitants, encuriosides o nostàlgiques, encara li allarguen una vida,  que encara que sigui poc util, a ell li sembla de propina.

Relats Conjunts: El vestidor dels Jockeys

«The Jockeys’ Dressing Room at Ascot»
(John Lavery – 1923)

En James ja estava a punt per la gran competició.  No tenia cap pressa,  perquè només li quedava esperar que fos l'hora,  però els nervis se'l menjaven i no parava d'anar d'un costat a l'altre

En Lionel,  ben al contrari, havia estat massa estona  a taula, amb les postres tan bones que li preparava la seva cuinera  i s'havia d'afanyar per a no fer tard i  perquè no se li oblidés cap detall important i indispensable.

En Harold que era un assistent que voltava per allà per audar als jockeys, també anava de bòlit amunt i avall del vestidor.

La Selene era l'única que amb la seva elegància i  calma natural,  estava a punt, amb la seva roba de jockei, d'un ben inhabitual color blanc,  tot mirant a les pistes amb concentració.

De sobte, un crit esgarrifós  va espantar gaire bé a tothom.  Oh!  Caram!  era el pintor.

-  Senyors,  si no us esteu una mica quiets,  no hi ha manera de fer l'apunt que necessito per al vostre quadre!

El seu crit va tenir un efecte totalment contrari al desitjat,  i per a treure's l'espant de sobre  encara en bellugaven amb més rapidesa.

- Us farà el quadre, la vostra tia!!!!

PD: tan enfadat que estava,  però finalment el va fer.

Bassa de fra Ramon, la llacuna vermella

Sota del sol i sota del vent,

l'aigua de la llacuna tremola.

Un vermell rovellat

podria donar-li nom i identitat.

Esgarrifances a l'aigua

com  a la meva pell.

A la meva fotografia no es veia gens bé el color i n'he manllevat una 

de Vilaweb que explica que el color li ve del bacteri del sofre